De tots els dirigents de l'àmbit postconvergent amb pretensions per liderar el «després» de Quim Torra en queden Borràs, Calvet... i Chacón. Mentrestant, els d'ERC semblen més tranquils o bé més ocupats amb el seu dia a dia. Junqueras fa temps ha ungit Pere Aragonés amb els olis sagrats i la túnica de cap de llista i candidat a president de la Generalitat. Això ajuda a transmetre un cert ordre casolà al seu partit. L'altra branca de les dues de l'arbre del govern català no ho tenen fet encara, es van dividint com les amebes i l'ambient bombolleja. Els pretendents a la cadira del nou vicari o vicària de Puigdemont es van mostrant als mitjans en format d'entrevista, la més efectiva forma de postular-se i adquirir notorietat. Sembla clar que l'anoienca i exconsellera Àngels Chacón serà la cap de llista del PDeCAT del bagenc David Bonvehí. Sempre que no hi hagi una fusió o un pacte d'última hora amb alguns dels versos lliures apareguts. Més o menys resolt, aquesta via sobiranista refractària a les DUI (amb el permís de l'osonenca Marta Pascal i el seu PNC), a la pista principal de la «dreta» independentista els focus enfoquen els precandidats a liderar la llista de Junts per Catalunya,

Com en qualsevol eliminatòria d'inspiració liberal, en queden dos. Com en uns play-off, una final de tennis o unes eleccions a Amèrica del Nord. Damià Calvet, titular de la cartera de carreteres i amb una «agenda modernitzadora», n'és un. L'altra és Laura Borràs, l'espurnejant portaveu de l'abans dita «minoria catalana» al Congrés. Arrossega una imputació per fets previs abans de ser consellera de Cultura durant nou mesos. Comptaran amb la presència d'un teloner hiperluxós enfosquint-los. Si acaben fent primàries, abans, el seu patró, Carles Puigdemont, anunciarà si encapçalarà la llista des de l'exili o només tutelarà la campanya a distància però sense ser candidat. Venen dies d'incertesa (per a ells). Si no guanyen, no podran fer altra cosa sinó votar per Aragonès i constituir un altre bipartit, ara amb els rols canviats i tots atents a noves baralles.

Entre tots aquests protagonistes de la política nacional, el més influent en les vides dels ciutadans del rerepaís és l'únic que encara seu al Consell de Govern. El meu admirat i experimentat ex-director adjunt d'aquest diari, Xavier Domènech, en publicava una entrevista de dues pàgines per sucar-hi pa. Damià Calvet decideix, sense escoltar gaire, en aspectes quotidians com quina carretera ens millora o queda pendent per manca de pressupost. És un polític vehement en la distància curta, no li agrada que li portin la contrària, parla sempre ell i escolta poc els arguments oposats als seus. Fins i tot renya, en una línia (estovada) iniciada per Jordi Pujol quan estava en forma. Si el president de Waterloo no li fa fer un pas enrere, lluitarà per ser l'escollit. En la conversa publicada mostra, com molts altres polítics del nostre temps, un patró tendent a l'excusa o la culpabilització aliena segons el tema. Política binària. Si hi ha una proposta dependent de les seves competències addueix manca de pressupost. L'adequació de la C-55 per reduir-ne la mortalitat ho és però declara «costos i complexitat» com a raons de pes. Si pot activar el factor aliè, es queixa com qualsevol ciutadà corrent de la manca d'inversió i sensibilitat de l'entitat superior. Normalment, el Govern central. L'entrevistador li treu una frase definidora del seu caràcter. Respecte a la carretera cap a Abrera respon a la repregunta: «El que passa és que no podem aturar el món, resoldre'l i tornar-lo a engegar». Hauria volgut ser allà amb ells per veure la cara d'en Xevi. I veure'l marxar per l'autopista de Terrassa.