Diumenge, Manresa tornava a ser un plató de cinema. El cap de setmana llarg, amb menys moviment, propiciava el rodatge de Las leyes de la frontera, basada en el llibre de Javier Cercas. Els carrers, edificis i entorn de la ciutat donen per tot. Si cal, es transformen, en qüestió d'hores, en racons propis dels anys 70 -com hem vist amb la sèrie Hache- o en els anys 80, com en aquest film que ara roda el director Daniel Monzón. Per molt que sigui festa o que les escenes no siguin al rovell de l'ou de la ciutat, la gravació d'una pel·lícula no deixa de ser un atractiu per a qualsevol curiós i, en aquest país, mai no n'han faltat de curiosos.

A pocs metres del plató urbà de l'equip de Monzón, policia, bombers amb el camió escala i equips sanitaris posen sota el seu control un ampli espai. Altra vegada, una colla de curiosos. Pas altern als vehicles i tothom mira enlaire. Un home, sol, a dalt d'un gran edifici que la crisi del 2008 ha deixat en patètic esquelet de formigó, disposat a llançar-se al buit. En una cantonada, a centímetres de l'abisme. El dubte s'escampa. Realitat o ficció? Veritat o mentida? Un home desesperat o un actor? Al cap d'una estona tot sembla tornar a la normalitat. Els més ben informats i els mitjans de comunicació seriosos certifiquen, lamentablement, que la vida, el dia a dia, és plena de drames com el que va portar a aquella persona a protagonitzar una escena de pel·lícula, però tan real com devia ser el seu patiment.

Realitat i ficció, ficció i realitat. Dos conceptes que es retroalimenten. Un dels personatges centrals de la novel·la de Cercas està inspirat en Juan José Moreno Cuenca El Vaquilla, prototip de delinqüent juvenil de la dècada dels 80. La realitat sempre és una gran font d'inspiració per a qualsevol escriptor. Ho ha estat, ho és i ho serà. Per ben poca salsa que s'hi posi, les actuals històries del comissari Villarejo donaran per tants capítols d'una sèrie com es vulgui, com les aventures transgressores de l'emèrit cap d'estat, amb aventures furtives, amoroses i econòmiques. Al llarg dels anys també hem vist com des de la ficció s'ha passat a una contrastada realitat. L'escriptor Jules Verne, al segle XIX, va ser capaç d'imaginar objectes i vehicles que, amb els anys, han esdevingut realitat, com els viatges espacials, l'aire condicionat, el submarí, l'helicòpter o la televisió.

A vegades, als mortals ens pot costar de saber si ens trobem immersos en la ficció o en la realitat. El cas Mainat ha passat a generar debats i tota mena d'hipòtesis, una de les quals és que tot plegat forma part de la ficció. Una teoria que seria creïble si pel mig no hi hagués els Mossos d'Esquadra amb la lupa posada. Els que avalen la teoria de la conspiració al voltant de la pandèmia estan convençuts, o ho fan veure, que som nosaltres els que vivim immersos en una ficció que han creat persones i interessos foscos i ocults. Llàstima que només a l'Estat hi ha més de 33.000 defuncions i a Catalunya més de 5.800, totes amb noms i cognoms, i amb les respectives famílies plorant la seva pèrdua. Confondre la realitat i la ficció és un perill que pot arribar a ser greu.