El canvi climàtic i la crisi ecològica són una realitat ja innegable: el fet que aquest mes setembre del 2020 hagi estat el més càlid de la història des que hi ha registres n'és bona prova. Aquesta doble amenaça empeny amb urgència al desenvolupament d'estratègies energètiques que aturin la degradació del planeta i contribueixin sense matisos a la protecció del medi ambient i la biodiversitat.
El context de crisi social i econòmica exigeix que aquestes estratègies es plasmin en un model de transició verd que vetlli pels drets de la ciutadania, garantint l'accés universal a l'energia, protegint especialment les persones més vulnerables i, simultàniament, respectant l'equitat ter-ritorial i el repartiment just de la riquesa.
D'aquesta manera, i dins d'un horitzó de creixement de la demanda d'energia, és hora de deixar enrere una economia depenent dels combustibles fòssils i invertir en fonts d'energia neta, com la solar, l'eòlica, la hidroelèctrica, la termal, el biogàs, la biomassa i altres fonts renovables que, a més de frenar la degradació climàtica, poden estimular el creixement econòmic i el desenvolupament sostenible. En aquest sentit, cal celebrar que el Govern de l'Estat estigui avançant en aquesta direcció, tot i que convé fer-ho més i millor.
Sembla més que evident que, en aquesta revolució verda, aquells que han controlat fins ara les fonts de producció i els mercats de distribució, àmpliament culpables de la situació en què ens trobem, no són els idonis per liderar aquest canvi. En cap cas podem confiar aquesta transició a les mans de l'oligopoli energètic, d'aquell que ha fet de l'energia una mercaderia, negant el dret a l'accés als recursos energètics i propiciant, en conseqüència, les circumstàncies de vulnerabilitat social, o d'aquell que ha provocat i ocultat la degradació del medi ambient, el paisatge i la salut a costa d'engrandir el seu gran negoci.
De la mateixa manera, aquest canvi de model també s'ha d'adaptar necessàriament a unes estructures més democràtiques, transparents i centrades en els drets de tota la ciutadania. Un nou model més net, horitzontal, sostenible i descentralitzat, i amb una participació decisiva del sector públic, que vetlli perquè aquest sector estratègic no sigui hostatge dels interessos de les grans empreses que se n'han aprofitat durant dècades. Un model basat en la producció i el consum de l'energia mitjançant la creació de xarxes descentralitzades i en la implicació de tot el territori i la seva ciutadania, que assoleixi les condicions perquè aquesta transició sigui una oportunitat per a molts municipis, en especial aquells que es veuen afectats per processos de despoblament, i no pas, com s'està percebent, una amenaça, quan no una depredació, dels seus recursos. La informació i l'acompanyament a la ciutadania per part de les administracions públiques esdevenen així clau per construir aquest nou model energètic, i no pas la desregulació i deixar-ho tot en mans de les dinàmiques del capitalisme més descarnat.
El despoblament té unes enormes conseqüències per a la gestió del territori, ja que frena la consecució dels grans objectius per a la sobirania alimentària, la prevenció d'incendis, la preservació del patrimoni, la gestió del paisatge i la lluita contra l'emergència climàtica. Cap d'aquests grans reptes podrà afrontar-se si no tenim un món rural poblat, viu i actiu.
La proliferació de grans centrals de producció elèctrica per mitjà d'aerogeneradors colossals i de grans extensions de panells fotovoltaics, dites eufemísticament «parcs eòlics» o «parcs solars», concentrades en pocs territoris, en mans de les grans corporacions energètiques, en perjudici dels valors mediambientals, paisatgístics i econòmics locals i sense una regulació que garanteixi el retorn dels beneficis al territori, ni la creació de llocs de treball, ni la preservació del medi ambient, ni tan sols el desmuntatge un cop esdevingui tecnologia obsoleta, no respon a aquesta transició energètica cap a un model ecològic, equilibrat i sostenible, sinó que respon a la continuïtat del capitalisme especulador i extractivista, maquillat de color verd, això sí, per raons de màrqueting.
L'experiència de la Terra Alta i el Baix Ebre, on la proliferació d'aerogeneradors i el sacrifici de la qualitat de vida de la seva ciutadania no només no ha revertit una preocupant dinàmica de despoblament i manté les comarques a la cua de la renda per capita a Catalunya, contrastada, per cert, amb el veí Priorat, que va impedir-ne la instal·lació, són casos paradigmàtics. Avui, més d'una dècada després, no només no se n'ha tret cap ensenyança, sinó que aquest model es vol aprofundir i, al mateix temps, expandir castigant els territoris més rurals, incidint especialment en la Segarra, les comarques de la Catalunya Central i el Camp de Tarragona.
Per contra d'això, cal dotar de finançament el món rural per als serveis ambientals, ecològics i paisatgístics. La Catalunya urbana no pot seguir donant l'esquena a la Catalunya rural mentre es beneficia dels seus recursos naturals. Recursos sense els quals les zones urbanes no podrien viure. Les àrees metropolitanes de Catalunya no podrien funcionar sense els recursos i serveis ambientals que se'ls proveeix des del món rural: aigua, energia i aliments. Però també paisatge i captació de CO2.
Per tant, abans que sigui massa tard i es castigui una part del territori, enterrant el seu desenvolupament en pro d'una pretesa transició energètica fallida, és imprescindible un enfocament integral i planificat del país, i vetllar per l'equitat territorial, una producció solidària i de proximitat al consum, una garantia de creació d'ocupació digna i de qualitat i d'estímul de la riquesa local.
En conseqüència, és més que urgent una Llei de la Transició Energètica de Catalunya que defineixi els paràmetres de la transició energètica, el procés de descarbonització i la progressiva substitució de les fonts d'energia vinculades a combustibles fòssils i nuclears per a l'aprofitament dels recursos renovables i que ho faci permetent que tot plegat sigui una oportunitat il·lusionant de justícia i equitat i no una amenaça de desequilibri i desigualtat.
Perquè, n'estem convençudes, de la mateixa manera que anem tard, encara hi som a temps i un altre model energètic és possible. És qüestió de voluntat política i compromís col·lectiu.
