En pel·lícules de bons i dolents fa uns anys es van posar de moda aquelles en què el protagonista salva la humanitat de la infecció d'un virus desconegut que els dolents tenen retingut en uns vials. Per descomptat, el protagonista aconsegueix els vials, i el món continua com si res. No estem vivint una pel·lícula de bons i dolents, estem vivint un malson molt real. I no, no hi haurà un heroi que ens salvi. Tot depèn de nosaltres, i de milers i milers d'herois anònims.
Nosaltres ens hem de protegir i «només» cal que seguim les instruccions de les autoritats sanitàries. Per desgràcia ningú té certeses i el que avui és blanc demà pot ser gris i demà passat pot ser negre. Als nostres dirigents els hem d'exigir que prenguin les mesures més adients per frenar la propagació, ningú és infal·lible, ningú neix ense-nyat, però sí que sabem que hi ha coses que han funcionat i coses que no. Una altra realitat és que ningú se'n deslliura, indrets que semblaven nets, ja no ho són. Llocs que semblaven immunes ja el tenen. Per tant, poques lliçons «magistrals» es poden donar.
Des de bon començament ens varen donar tres consells, «mans, mascareta, distància social». Avui, sense adonar-nos-en, la immensa majoria en fem cas, però també és cert que en algun moment se'ns oblida, i és bo que en aquell moment algú de la vora ens ho recordi. Des de fa poc han sortit cinc consells nous des de el Departament de Salut que cal que també ens gravem al nostre disc dur particular. «Millor estar-hi poca estona que molta, millor a l'exterior que a l'interior, millor pocs que molts i millor coneguts que desconeguts. A més, cal limitar al mínim indispensable el contacte amb persones de risc». Si tots seguim aquests consells bàsics i de sentit comú ajudarem que els efectes de la pandèmia disminueixin.
Si a la primera onada vam descobrir que els herois reals eren els sanitaris, tots ells, del primer a l'últim, ara en aquesta segona onada n'estem descobrint uns altres que no esperàvem, la comunitat educativa. Aquest començament de curs estan demostrant que també saben fer bé les coses, el sobreesforç que suposa la tensió produïda pel virus l'estan superant amb nota, però també amb molta dedicació. Cal dir-ho, avui les escoles són segures, saben què han de fer i com ho han de fer en el moment en què se'n produeix un cas, i ho fan, sense estridències. Avui es tanca aquesta classe, demà aquella altra i segur que demà passat l'altra, però l'ensenyament presencial continua amb molta més normalitat de la que caldria esperar donat l'índex de contagis del país.
Uns i altres, sanitaris i educadors, sempre han estat els herois anònims de la nostra societat. Potser ara ens han demostrat als ulls de tots el perquè són part fonamental del gran pacte social produït a Europa després de la segona gran guerra del segle passat. Aquell gran acord que l'ultraliberalisme econòmic ha volgut aprimar fins a l'anorèxia. Avui es fa urgent de refer el gran pacte. L'acord avui haurà de ser global però d'aplicació local. Tenim els líders polítics que necessitem per fer-ho? Segur que si hi pensem una miqueta, i som sincers, direm que n'hi ha que sí, i n'hi ha que no. Ningú s'imaginava que Europa seria capaç d'arribar als acords de reconstrucció postcovid a què ha arribat. Potser canviant poquetes peces del tauler mundial, tot i els entrebancs, faríem passos de gegant.
I a casa nostra, cal canviar quelcom? Solucions fàcils a problemes complexos no existeixen. Aquells que prediquen el «nosaltres sols» difícilment podran entendre la necessitat d'acords, ni que siguin locals.
