Fa temps que TV3 emet Joc de cartes i no recordo haver-lo vist més que molt de tant en tant i molt de passada, però dimecres estava anunciada la participació al concurs de dos restaurants de Manresa i això em va motivar a esperar que fos l'hora i a mirar-lo des del principi. És curiós, deu ser una d'aquelles coses de la infància que et queden marcades al subconscient i et condicionen per sempre més, però el cas és que veure o sentir parlar de Manresa a la tele encara em segueix semblant una cosa extraordinària. Tan extraordinària com quan de petit hi arribava una volta ciclista i a la nit esperava amb deler que passessin les imatges amb la il·lusió de veure-hi alguna cara coneguda. Aquesta vegada l'única cara coneguda que esperava trobar-hi era la del Rafa Carmona, del Restaurant Golden, a qui no tinc el gust de conèixer però que m'és tan familiar, que veure'l per la tele era com veure-hi un amic, i això em feia estar pendent del que diria i del que faria. Quines coses.
Vaig veure el Joc de cartes des del principi fins al final i em va semblar un temps tan profitós com si l'hagués dedicat a fer la cosa més interessant que em pogués imaginar. Tan interessant que penso que seria un programa ideal per passar-lo en alguns àmbits educatius i extreure'n totes les lliçons i tots els valors que s'hi podien trobar. Veient-lo i comentant-lo, els joves descobririen que quan un treball és vocacional la feina pot ser apassionant. Sabrien que emprendre un negoci és jugar-te-la i que requereix molt esforç, però que genera igualment moltes il·lusions. Aprendrien que l'èxit no és mai d'un de sol sinó que depèn també del seu equip i que saber-ho valorar diu molt d'una persona. Entendrien que en un restaurant la feina dels que estan als fogons ha d'anar unida a la dels seus companys de sala, perquè el seu treball no és només donar-nos menjar, és també acollir-nos i fer-nos sentir a casa seva com si fos la nostra. I és tenir cura de la decoració, dels detalls, de l'ambient. Perquè allà, com a la vida, tot compta i tot suma.
Veient aquell programa comprendrien que cal creure en nosaltres mateixos però apreciant igualment el treball dels col·legues. I que quan, com en aquell concurs, hi entrem en competència, és fantàstic saber afalagar la seva feina confessant «ho he trobat boníssim», més que situar-se en una torre d'ivori i dir amb desdeny «està correcte». Perquè la seguretat mai ens ha de fer perdre la modèstia. I a la vida real el carisma de les persones sempre acaba pesant més que un menú.
