De la xemeneia de l'antiga fàbrica, que fa anys que no fumeja, surten núvols blancs. La bellesa corre per dalt empesa pel vent de tarda en aquest present congelat. Una amiga fa un cafè a la terrassa del forn de pa i exclama: «Aprofito l'última tarda de bars oberts!». De vegades, la diferència entre l'ahir i l'avui és imperceptible. Llevar-te a la mateixa hora, dinar al mateix lloc, llegir els mateixos perfils de Twitter, acotxar-te en la mateixa postura, saludar la mateixa gent. Concatenació de gestos apresos per repetició. La vida és repetir. Pots passar-te anys replicant cada dia, amb petites variables, la mateixa rutina. En altres ocasions, un fet pot causar un esvoranc tan gran, tan profund i tan sagnant entre el minut u i el minut dos que se't desfan els fonaments que creies sòlids. I tot s'ensorra com un gelat de vainilla a ple sol, i caus, i és durant la caiguda amb cames i braços estesos i panxa enlaire quan t'adones com la bellesa, impertèrrita, et continua passant per sobre.

El meu fill salta descalç al sofà i mentre bota sense descans, i jo el miro morta d'enveja per no ser prou petita per saltironejar amb ell, em diu amb la veu entretallada per l'esforç: «Mama, tu ets pacifista. Ho he dit bé?». Temo que ha pronunciat aquesta paraula a l'atzar i que no en coneix el significat. Li dic que sí, si el que vol expressar és que no m'agraden els conflictes ni les guerres. M'aclareix que no és ben bé això, que ell volia saber si soc optimista. I insisteix: «Ho ets?». Hi ha preguntes que aterren en el moment just per posar-te a prova. La meva resposta és que sí. Rotundament sí. «Amb accent tancat a la i, oi?», precisa. Ens perdem en un debat llarg i ple d'interrupcions -tinc gana, tinc set, vull veure pantalles- sobre optimisme i pessimisme que passa pel vas mig ple o mig buit -em declaro fan del mig ple-, sobre la manera com afrontem el dia -«no podem llevar-nos i estar de mal humor»- i altres reflexions per l'estil. No parlem ni de la pandèmia, ni de les mascaretes, ni de la insistència a rentar mans, que s'han incorporat a la seva vida sense discussió i, per sorpresa meva, amb molta més facilitat que menjar una poma per berenar o bledes xafades per sopar.

A casa ja hem collit les primeres olives per confitar. Tinc els dits de la mà esquerra ennegrits d'agafar-les, una a una, fer-los dos talls de ganivet i deixar que desprenguin aroma de paisatge. Hi ha castanyes i moniatos al mercat i hi ha cua a la venedora de loteria de la paradeta del xamfrà, que sembla que hagi sortit d'un anunci antic de televisió. Algunes famílies comenten que avançaran les compres nadalenques «per si de cas». Jo no sé pas què compraria si hagués de córrer ara a buscar regals. Hi penso mentre llegeixo a la porta d'una botiga un cartell que diu «Tarot gratis».