Si en som, de rucs! Entre uns i altres hem aconseguit recuperar els nivells d'infecció pandèmica que ens va tenir tancats a casa els mesos de primavera. Confiem que el bon fer dels sanitaris, gràcies a l'experiència adquirida durant els mesos de lluita contra un virus desconegut i unes condicions dramàtiques, evitarà que la mortaldat no sigui tan esfereïdora, ara. Però la resta de conseqüències no ens les estalviarà ningú: ens hem condemnat nosaltres sols, entre uns i altres, a patir privacions insuportables. Posem-les per l'ordre que considerem prioritari personalment, socials o econòmiques, i totes les derivacions que siguem capaços d'imaginar, però el resultat final serà sempre desastrós. I no és que no estigués anunciat.

Com els científics que malden per trobar el remei mèdic a la malaltia, els responsables polítics han pres decisions sense saber exactament l'eficàcia que tindrien, i en molts casos l'han espifiada. Només cal recordar la precipitació a passar d'una fase a una altra en el desconfinament abans d'estiu, o la incapacitat per subministrar materials de protecció per als sanitaris, sense oblidar l'estrepitós fracàs de la política de comunicació (militars a banda) a l'hora de fixar criteris de comportament de la ciutadania per evitar la infecció: l'ús de la mascareta ha fet anades i tornades vergo-nyantment vodevilesques, com les distàncies a mantenir entre persones segons els espais i activitats. Al desgavell provocat amb algunes decisions, però, cal afegir-hi el desànim/crispació provocat per l'incompliment de mesures anunciades per ajudar a pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia. Que ho demanin als metges o als mestres, si no. I als petits empresaris. I als autònoms. I als afectats pels ERTO. I als aturats que no veuen cap futur...

No cal que ho confirmin els organismes internacionals: la ruïna econòmica és anunciada diàriament pel representants de qualsevol sector productiu o de serveis entrevistats als mitjans de comunicació. A hores d'ara, ningú no discuteix que la situació econòmica és insostenible, amb les conseqüències socials que se'n derivaran. Va de veres, però sembla que ens esforcem a ignorar-ho, perquè exigim solucions, però neguem la gravetat del moment que vivim. No acceptem restriccions perquè vulneren drets. Parlem de la incompetència dels governants, però és generalitzat l'absentisme en el compliment de les responsabilitats personals per evitar la propagació de la pandèmia. Les xifres (llevat de Madrid) no se les inventa ningú. El culpable és el virus, però nosaltres, uns i altres, som col·laboradors necessaris. Per això, reivindicacions a banda, les exigències haurien d'anar en dues direccions:

1) Autoexigència de responsabilitat personal a l'hora de complir estrictament les restriccions/recomanacions dictades per l'autoritat sanitària competent per evitar la propagació de la covid-19

2) Autoexigència d'escollir bé els nostres representants en la governança del país. Acabar amb la mediocritat d'aquella classe dirigent que posa l'interès partidista al davant de les necessitats de la població.

L'espectacle madrileny sí que s'hauria de prohibir per llei. La gent que va votar Ayuso, sabia què votava? Tornarien a votar Rajoy?