Si no es torça per algun imprevist -gens descartable en aquests esbojarrats temps- el Congrés rendirà homenatge d'aquí a uns dies a Manuel Azaña. Sembla una quimera en l'actual escenari de ganivetada política a costa de la pandèmia, però la convocatòria d'aquest acte evoca -somiar és gratis- els aires de complicitat que es respiraven després de la mort de Franco: tots d'acord, almenys en el bàsic. Bé, gairebé tots. Vox s'ha esborrat de l'homenatge al considerar-lo inoportú, cosa lògica ja que ells prefereixen Franco abans que Azaña. Les coses clares; i a més, contra gustos no hi ha disputes. Sempre que aquests gustos no incloguin encasquetar-te unes idees a trets i fulminar qualsevol que et porti la contrària; que és exactament el que va fer Franco. I a més pel broc gros.

Crec que està bé recordar-ho ara que assistim a intents descarats de blanquejar el seu llegat. I justament per això tinc moltes ganes -moltíssimes- de veure populars, socialistes, podemites... tots junts aplaudint la memòria del republicanisme democràtic. Potser això serveix al govern municipal de Madrid (PP/Ciutadans) per sortir de la trampa en què van caure amb la proposta de la ultradreta de retirar el nom dels carrers dedicats a Largo Caballero i Indalecio Prieto. O no va ser una trampa? Perquè si l'únic motiu per desposseir-los del reconeixement públic és el seu caràcter republicà -les mentides sobre suposats crims les han desmentit un grapat d'historiadors-, no s'entén que honrin la memòria de qui va ser president de la República. La figura d'Azaña és un exemple clar de com repassar el nostre passat i podria -i hauria- unir-nos en lloc de tornar a enfrontar-nos. I posats a demanar, ja que el seu pare -l'emèrit fugit- es va abraçar amb la viuda d'Azaña el 1978, Felip VI no podria plantejar-se la seva assistència a aquest acte? Ara que hi ha tanta gent preocupada per ell, crec que enviaria un missatge molt potent. Però cal estar convençut de fer-ho.