El poeta Enric Casasses acaba de publicar assagets. Així, en minúscula, com tot el llibre. Si el llegiu, no hi trobareu cap majúscula. És la seva manera de protestar pel manteniment a la presó dels Jordis. «Mentre no s'anul·li el judici contra el jordis, cuixart i sànchez, només penso escriure en minúscules», ha declarat. Hauria pogut decidir fer-ho al revés, tot en majúscules, o bé escriure en lletra de pal, en cursiva o sense accents. Per més que m'hi trenqui les ba-nyes, no hi sé endevinar què hi tenen a veure les majúscules amb la sentència tan injusta dictada per uns jutges, per a mi, tan minúsculs i maliciosos com un mal virus. Suposo que, més enllà de ser un gest solidari i simbòlic (què seria de nosaltres, els catalans, sense els símbols i les metàfores?), Casasses deu pensar que és una manera de recordar als lectors, a cada punt i seguit i punt i a part, que mentre nosaltres ens delectem en la lectura els Jordis continuen engarjolats. Se m'acut, tanmateix, que tal vegada allò que el poeta pretén és provocar un efecte contagi i iniciar així, subtilment, calladament, un moviment revolucionari que perfori els fonaments d'un estat aluminòsic. Si ara tots renunciéssim a les majúscules, la bola es faria incontrolable. En negligir les majúscules de les contrasenyes, de les signatures i de tots els noms propis, els seguidors de les minúscules col·lapsarien multitud d'operacions bancàries, caixers automàtics, correus electrònics, centres de salut i liquidacions d'hisenda. I aleshores, per recuperar el control de la població, el govern d'espanya es veuria obligat a declarar l'emergència nacional. Però ningú no faria cas d'una institució convertida en dos substantius comuns units per una preposició. El mateix passaria quan el cap dels tres exèrcits sortís per televisió per imposar el toc de queda. La gent no hi veuria res més que un pare de família disfressat de rei, disposat a lliurar el regal de Reis al noi que va demanar un joc de scrabble. Aquest en lletres majúscules, això sí.
