18 de octubre de 2020
18.10.2020
Regió7

Hola, pixapí. Sabíem que vindries

17.10.2020 | 22:02
Hola, pixapí. Sabíem que vindries

Em consta que els alcaldes del Berguedà s'estan reunint aquests dies per fer front a la pandèmia. Fa dies que al Berguedà van de cul. I no només al Berguedà, qualsevol lloc no poblat i amb massa boscosa es converteix en objectiu cobejat. Percebo inquietud i no pas per una plaga nova que ens amenaci els de comarques. I més els de territori amb bosc. I més encara els de bosc amb bolets. Com totes les plagues, tornen. I a la tardor, més. Parlo del pixapí, espècie que mai es trobarà en risc d'extinció. No us el definiré, tota descripció semblaria exagerada però em quedaria, segur, curt en molts aspectes. I tots en coneixem més d'un. Sabeu de qui parlo. Sabeu com es mou i sabeu on va i d'on ve. El pixapí necessita sortir, esplaiar-se, esbravar-se, deixondir-se i en la seva dèria es torna perillós. Frisa per sortir i frisa per venir i els bolets el tornen boig. En la seva dèria animal de cap de setmana el pixapí serà capaç de tot. Trepitjar tots els ter-renys, mal aparcar per tots els marges, saltar-se tots els senyals, traspassar tots els filats i conquerir cada pam i cada fita com qui conquereix l'espai. I sempre sorollosament. El pixapí en acció s'encoratja. S'encoratja quan hi ha cues, quan hi ha tanques, quan hi ha verd... i primer és aixafar, trepitjar i després preguntar. Per les seves empremtes el reconeixereu. Van en grup, en colla o en família, però van sols cistella en mà. Ho saben tot però no reconeixen res. I res els impedeix res. Aquí aparco, aquí esmorzo, aquí embruto, aquí rastrejo, aquí deixo rastre i ja em buscaràs, però no em trobaràs. Llaunes, plàstics i tota mena de residus de casa duent la seva signatura però no són el pitjor de tot. El pitjor és el rastre inequívoc del seu pas maldestre, cridaner, desharmònic i baladrer. Els que macus, els guais, els xaves, els mira-tu, els coronels tapioques, els que m'ho-sé-tot, els decatlhon d'estar per casa. Els nadius se'ls miren entre atemorits, curiosos -mira que es fan mirar sempre-i expectants per si en poden treure d'ells algun negoci. No sol passar, sempre acostuma a ser un mal negoci. Aquests dies de tardor i bolets el pixapí s'encoratja, ho ensuma, ho vol o desitja. Es desmesura per collir, caçar, arrencar i endur-s'ho a casa delerós com un trofeu que el calma. Però el pixapí mai no es calma, per això desentona sempre en ambients rurals que viuen a un altre ritme i respiren un altre to, en què el pixapí sempre «canta». El pixapí entén la transhumància com una necessitat vital només de cap de setmana, activitat per a la qual es transforma totalment i perillosament i en què es concentra, sobretot, pensant sempre en la tornada segura al cau metropolità abans de la posta de sol que hi ha sempre abans de les cues de diumenge a la tarda. Quan se sent encarat a la C-58, i d'altres, respira alleujat per fi, confiat, de tota l'aventura viscuda, sabent-se ignorant de tota l'empremta, petjada, deixada al seu pas. No els oblidem, no passen mai desapercebuts, els pixapins, per cap contrada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit