Adolfo Suárez va confessar en una ocasió que, en el moment de la transició, es va descartar sotmetre a referèndum la forma d'estat -monarquia o república- perquè les enquestes donaven com a perdedora la primera opció -i, de fet, els militars tampoc haurien permès una tal consulta. La mala fama dels Borbons estava plenament justificada: els reis i reines d'Espanya dels segles XVIII al XX s'havien caracteritzat per la corrupció, l'autoritarisme i les vides dissolutes. A més, cal recordar que Joan Carles I va ser proclamat rei per les Corts franquistes en virtut de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, que havia promogut el dictador, i havia jurat els principis del Movimiento. L'home, però, va ser prou hàbil per entendre que només podia sobreviure políticament si apostava per la democràcia.

En tot cas, quaranta anys més tard, la monarquia continua essent un tema tabú per a alguns: el CIS fa temps que no gosa demanar l'opinió que en tenen els espa-nyols -probablement per no constatar els efectes dels escàndols del rei emèrit. Més enllà de les persones, però, la institució ja és en si problemàtica. D'una banda, se'n pot qüestionar la legitimitat: mentre que els presidents de República són fruit de l'elecció popular i tenen un mandat temporal, els monarques ho són purament per herència familiar (i aquí amb preferència per als homes sobre les dones!) i amb caire vitalici. De l'altra, els privilegis de què gaudeixen els reis espanyols (com la inviolabilitat -és a dir, immunitat total-) contrasten amb els principis constitucionals d'igualtat de tots els ciutadans i d'estat de dret. Finalment, hom pot preguntar-se per la utilitat real de la monarquia: a part de simbolitzar la unitat «nacional», se suposa que els reis juguen un paper moderador del funcionament de les institucions que, ara mateix, no es veu enlloc; al contrari: Felip VI ha optat, en el tema territorial, per excitar les passions col·lectives i per ser rei d'una part del país contra l'altra i, en la resta de temes, ignorar la degradació creixent de les institucions i de les condicions de vida.

Així les coses, no és estrany que, segons una recent enquesta de la Plataforma de Mitjans Independents, tant els espanyols (41% contra 35%) com els catalans (66% a 14,6%) prefereixin la república a la monarquia. A més, un 48% d'espanyols és partidari d'un referèndum sobre el tema (per un 36% que no el vol). Encara, la monarquia suspèn (amb una nota de 4,6 a l'Estat i de 2,5 a Catalunya) quan es demana puntuar la satisfacció envers ella. Val al dir que, a escala internacional, la sort de les monarquies no és en general gaire millor: només una mica més del 10% dels estats de l'ONU són regnes.

En resum, cada cop hi ha més gent que rebutja ser súbdit i que es reclama major d'edat per decidir per si mateixa la forma d'estat. Tot i així, els guardians de l'estatus quo (dels poders fàctics al PSOE), conscients que si cau la monarquia s'obriran les portes a replantejar molts altres aspectes de la vida col·lectiva, s'han conjurat a protegir-la, passi el que passi. A la llarga, això contribuirà que sigui tot el sistema polític-social-econòmic el que entri en crisi. És el que passa quan es posen totes les pomes dins de la mateixa cistella, i n'hi ha una de florida?