No puc resistir la temptació de parlar de les mascaretes. Un objecte que ja s'ha convertit en quotidià. Qui ho hauria dit. Jo soc dels que, els primers dies de la pandèmia, en buscaven com desesperats, fins que em vaig haver d'apuntar a una llista d'espera de la farmàcia del barri. En pocs dies em van avisar per whats que ja les podia anar a recollir. Llavors no em sentia un rara avis per no dur-ne, tot i que m'incomodava. Eren ben pocs els qui en portaven. Ara els qui van sense mascareta canten. Quan en veig algun tinc la temptació de demanar-li si és un negacionista o si creu que això li coarta la llibertat individual. Però passo. Només amb la llibertat individual no ens deslliurarem de la covid. O ens hi posem tots o no hi ha res a fer. Fins i tot el tema de les mascaretes és motiu de conversa. L'altre dia passejant pel carrer vaig sentir una parella que en parlava. Un comentava que li agradava el disseny de no sé quina marca, però que no se la pensava comprar perquè «tothom en porta». En poc temps s'ha convertit en un objecte de moda que esperem que passi de moda aviat. Com el gel hidroalcohòlic. S'ha convertit en habitual demanar-ne a la farmàcia. Les prestatgeries n'estan plenes. On abans hi havia caixes de complexos vitamínics, gelocatils o espirifens, ara hi ha el coi de gel. Tot ha canviat.
