Efectivament, ens trobem ara mateix en una mena d'interludi o un moment de calma tensa. I això és així perquè el món actual és molt complex, divers i canviant i no és gens fàcil fer anàlisis ponderades de la realitat, fugint alhora d'interessos més o menys espuris. A més, la crisi pandèmica afavoreix un replegament i una dificultat afegida a l'hora de repensar i definir estratègies polítiques a curt i mitjà termini. I aquestes fins ara no han estat les adequades per plantejar l'embat contra l'Espanya eterna, com s'ha vist sobradament els darrers tres anys amb massa desgavell partidista i un embolic a l'hora de gestionar una Generalitat i un Parlament de fireta, amb poc marge real d'actuació política, en no poder gestionar lliurament els recursos econòmics ni blindar determinades lleis, àdhuc les més socials. És més aviat, ras i curt, com una diputació gran.

L'independentisme avui es troba encallat entre una necessitat de tirar pel dret, acumular forces i/o definir una tàctica guanyadora. Perquè el dependentisme no planteja cap oferta mínimament atractiva que valgui la pena prendre en consideració. Pura repressió. Alerta! No ens confonguem parlant d'unionisme, que seria una opció lliure d'aplegar el millor de cadascú i fer un projecte comú de tall federalitzant. Qui s'aixopluga avui sota aquesta denominació vol la submissió i l'assimilació pura i dura. Els catalans d'avui (abans no era ben bé així) som gent ordenada i civilitzada. I també (per què no dir-ho?) un pèl poruga. Un dels problemes que patim els catalans és que no tenim sentit d'estat perquè sempre n'hem tingut un de contrari i creiem que fent bondat i sent escrupolosament democràtics, un jutge imparcial ens donarà la raó algun dia. Però la crua realitat és ben bé una altra. I això val tant per als independentistes com per als que no ho són. Hem de reconèixer que ens indignem molt, però ens plantem poc. I ni tan sols els partits teòricament més revolucionaris i col·lectius -no cal dir noms, perquè ja els sabem de sobres- s'han atrevit a passar en l'àmbit de la desobediència i l'embat intel·ligent de la teoria a la pràctica. S'han fet algunes escaramusses, això sí! Però clarament insuficients. Val a dir que tampoc és fàcil quan tens un estat rocós i agressiu al davant, amb una ciutadania adormida que ja està acostumada a aquest tarannà i una comunitat internacional, sempre tan poc amant dels canvis importants. Hi ha qui diu que les classes mitjanes són realment les revolucionàries, però aquestes tenen una manera de fer molt més compassada en el temps. També hi ha diversos grups empresarials i sindicals d'aquí que es mostren molt crítics amb tot el que fa el Govern català i, en canvi, callen com morts davant de l'espoliació econòmica del seu propi país i el retrocés dels drets humans, perquè tenen el cul llogat o prioritzen la seva identitat espanyolista.

Cal tenir ben present que el moviment històric d'una Espanya que camina, ella soleta, cap a la decadència absoluta i la irrellevància internacional ens portarà en algun moment a l'atzucac definitiu. Quan serà, tanmateix? Anton Sieberer (Viena, 1901-1950), un lingüista autor del llibre Catalunya contra Castella, reeditat per Pòrtic amb un estudi introductori de l'historiador manresà Joan Esculies, ja escrivia l'any 1936: «? no es pot esperar una solució per mitjà de la der-rota o l'aniquilació del catalanisme: tampoc ho serien tallar el nus ni la separació completa. Per tant, no queda cap més sortida que un acord negociat. Per això és precisament el que resulta psicològicament més difícil. Una tensió tan forta a l'interior d'un país, especialment quan dura tant de temps i d'una manera tan greu, reclama una solució urgent». De moment podria semblar que s'ha avançat poc i que aquell panorama segueix sent, a grans trets, el mateix. Però possiblement sí que som força més enllà que vuitanta anys enrere. Sobretot perquè la societat catalana ha canviat amb noves incorporacions demogràfiques, i el problema es manté.

Passa, però, que per canviar i accelerar ens manquen professionals de l'estratègia i som tan ingenus que estem tothora explicant què pensem fer, reclamant directament solidaritat i això a escala internacional és perdre el temps. Definir processos transparents per a consum intern potser és necesari, però han d'anar acompanyats, inexcusablement, de moviments intel·ligents a l'ombra.