La notícia política de la setmana ha estat l'absolució del major Trapero i dels seus companys de judici. Realment, el precedent de les sentències del procés no feia ser gaire optimista, de manera que el veredicte ha causat una certa sorpresa. I és que, en general, s'ha constatat fins ara que en la gran ofensiva judicial contra l'independentisme no ha predominat mai la justícia, sinó la revenja contra els que van gosar posar en perill la sacrosanta unitat de l'Estat, el valor absolut davant del qual s'han de menystenir totes les altres consideracions. Aquesta ha estat la línia habitual. I si en el judici contra la cúpula dels Mossos no ha estat així ha de ser perquè els fets que es jutjaven eren tan absolutament clars que era impossible de qualificar-los de delictius. De fet, feia temps que se sabia que la imputació inicial, primer de rebel·lió i després de sedició, no es podia argumentar de cap manera. I que s'estava plantejant, com a única sortida, l'acusació de desobediència. Però dos dels magistrats tampoc no ho han vist clar i s'han decidit per l'absolució, mentre que la presidenta del Tribunal, Concepción Espejel, ha quedat en minoria amb un vot particular que mantenia l'acusació de sedició.

La clau de la qüestió és que la sentència que absol el major Trapero afirma que el dia 1 d'octubre de 2017 els Mossos van actuar amb «proporcionalitat, congruència i oportunitat». I que d'haver fet servir la força, en els col·legis electorals s'haurien pogut produir situacions molt greus i danys a les persones. Per tant, res de res de rebel·lió, res de sedició i res de desobediència: absolució. I un efecte gens secundari d'aquesta sentència: la repercussió que pot tenir en la resta de causes ja jutjades, sobretot quan es presentin a la justícia europea, perquè com és lògic, un mateix fet no pot ser considerat judicialment de maneres substancialment diferents i contràries. Si l'actuació dels Mossos va ser «proporcionada i oportuna» vol dir que la de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional no ho va ser. Tothom recorda les imatges dels cops de porra i de la gent per terra quan volien votar o defensaven les urnes. Aquí no hi va haver ni proporcionalitat, ni congruència, ni oportunitat i les situacions greus i els danys a les persones es van produir. Veurem algun dia comandaments acusats per aquestes actuacions?

La moció de censura que va presentar Vox al Congrés de Diputats ha acabat tal com era d'esperar. Vox ja sabia de sobres que la perdria. Però s'hi va llançar perquè el seu objectiu no era pas de guanyar-la sinó de fer-se el màxim de publicitat, d'aparèixer a tots els mitjans de comunicació i de sortir a tots els telenotícies. Vox, que avui ja té 52 diputats al Congrés de Diputats, vol difondre el seu missatge perquè sap que encara no ha recollit pas tot el potencial que té l'extrema dreta a l'estat espanyol. Per tant, amb un discurs contundent, simplista, primari, i radicalment anticatalà i antibasc, on ha aplegat tots els tòpics habituals del feixisme contemporani, Santiago Abascal vol demostrar que ell és l'únic líder de l'oposició i que Vox passarà molt al davant d'un PP desorientat i malmès pels casos de corrupció en què està involucrat. I que superarà també clarament Ciudadanos, avui en hores baixes i obligat a flirtejar sovint amb el PSOE. Encara que hagi perdut la moció, realment Vox no hi ha perdut gens. Al contrari: ha guanyat una considerable visibilitat pública i ha anat connectant directament amb el substrat franquista que és ben present i ben potent encara a moltes àrees de l'Estat. I alhora s'ha anat fent un nom entre els moviments d'extrema dreta que avui repunten a molts països d'Europa. N'anirem veient les conseqüències a les properes convocatòries electorals.