De la família en pots dir però no en vols sentir dir. Aquesta frase que fan servir molt els pares quan tenen fills adolescents, aquells que entre ells es barallen però que ningú es fiqui amb l'altre germà perquè els dos s'uneixen i deixen ben arreglat el tercer, es podria molt bé aplicar avui als dos sectors del processisme.
Que govern i oposició se'n diguin de tots colors, tot i que no hauria de ser així, és força habitual en política. A Espanya la cosa passa de taca d'oli, però en democràcia una de les missions fonamentals de l'oposició és fiscalitzar l'acció de govern. Que dos partits que estan governant de tant en tant escenifiquin diferències també és normal, és allò que en diuen «marcar perfil propi». El que ha passat, i està passant, al govern de la Generalitat aquesta legislatura, si és que se'n pot dir així, està superant tots els antecedents coneguts. Les diferències del tripartit, que algú va fer fortuna anomenant-les el Dragon Khan, van ser un joc de nens en comparació del que estem vivint actualment.
Un exemple d'aquesta darrera setmana. L'epidemiòleg de referència de l'independentisme, almenys això semblava, va fer unes declaracions duríssimes contra la consellera de Salut. Ja em guardaré prou jo de defensar-la, el millor que ha fet, ha estat nomenar, després de tenir la responsabilitat sense cobrir gairebé dos mesos en plena pandèmia, el doctor Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública. Hi ha grups de l'oposició que no han fet, en tot l'episodi de la pandèmia, acusacions tan ferotges i despietades com les de l'Oriol Mitjà. L'endemà, la conductora del magazín matinal de la ràdio pública va fer un editorial dient que les declaracions de l'epidemiòleg desconcerten la població i el personatge el contestà dient que aquell editorial no l'havia escrit ella. Pot agradar, més o menys, però el dit per la periodista sembla bastant raonable atenent qui havia fet les declaracions. Doncs immediatament a les xarxes socials els homes i dones de referència de cada sector de l'independentisme van sortir a matadegolla contra la periodista o el metge, segon fos la branca. L'espectacle, vist des de fora, era força distret, cada vegada les frases pujaven més de to. Bé, la cosa no hauria tingut més interès que la pura xafarderia, sinó fos perquè després el consell professional de Catalunya Ràdio, fent gala d'una gran independència i molt rigor vers la periodista, va dir que l'editorial «li grinyola» perquè la missió d'un periodista no és donar suport al govern, sinó fomentar l'esperit crític dels ciutadans.
S'ha de fomentar l'esperit crític? De veritat que el consell professional de la ràdio pública de Catalunya creu que ha fomentat l'esperit crític al país? És broma, no? Se'n riuen de nosaltres o què nassos passa? Com s'atreveixen a parlar d'esperit crític aquells a qui ja està bé de fer d'altaveu del processisme. Aquells que han exagerat la realitat fins a retorçar-la, per assenyalar el camí als ciutadans. Aquells que, sense el més mínim de dubte, repetien una vegada i una altra les consignes que deien els dirigents, com si fos la veritat revelada. De veritat s'atreveixen a parlar d'esperit crític aquells que han negat la veu als que no combreguen amb el moviment, si no han tergiversat les seves paraules, o n'han fet mofa fins a la riota.
El consell professional de Catalunya Ràdio ho ha deixat clar, s'ha de fomentar l'esperit crític dels ciutadans... processistes.
Lliçó que podem aprendre d'aquest episodi, continuaran dient-se de tot fins a l'endemà de les eleccions, després, si l'aritmètica els afavoreix, es posaran d'acord per partir-se el govern, millor dit, el desgovern i, un cop constituït, es continuaran dient de tot. Per ells, «els altres» ni que siguem majoria, no existim, no som catalans.
Desconec si la covid m'ha afectat l'olfacte polític, però a mi no em fa l'efecte que els ciutadans, la majoria, puguin i vulguin aguantar aquesta situació per més temps.
