La sentència absolutòria del cas Trapero ha causat una lògica commoció en l'opinió pública. I és natural: s'hi jutjaven fets i conductes vinculats al procés independentista i, a més a més, el principal acusat és un mosso d'esquadra molt conegut i reconegut per uns ciutadans que no obliden l'atemptat de l'agost de 2017 a la Rambla de Barcelona i el seu desenllaç, amb el protagonisme que ell hi va tenir. El contrast entre els arguments d'aquesta sentència i els que figuren en la que va dictar el Tribunal Suprem ja ha estat posat de manifest en aquestes últimes hores i no sembla que calgui insistir-hi. Fet i fet, els ciutadans han pogut percebre, per fi, que hi ha una altra manera possible d'interpretar el que va passar entorn del referèndum de l'1-O, i que les condemnes que estan complint els líders del procés adquireixen tota una altra coloració als ulls de molta gent, més enllà de la seva ideologia. Per no insistir, doncs, en el que s'ha anat repetint, voldria posar l'accent en dos altres tipus de consideracions.
Per començar, no podem obviar el fet que els ciutadans d'aquest país aliens al món del dret han fet cursos accelerats sobre la justícia en aquests últims temps. La judicialització de la política ja les té, aquestes coses: es parla tant de tribunals, de jutges i d'advocats, que al final la gent comença a comprendre millor les regles de joc. I la conclusió els desconcerta moltes vegades, perquè descobreixen mig astorats que no existeix una justícia objectiva, independent i cega, situada per damunt de la condició humana. No, resulta que la interpretació dels tribunals i els seus posicionaments depenen en una gran mesura del tarannà personal dels jutges, de l'educació que han rebut, de les idees que tenen. Si et dius Trapero i ets mosso d'esquadra, i si la teva causa depèn d'una jutgessa com la que presidia les sessions, la senyora Concepción Espejel, la teva condemna ja sembla escrita molt abans de començar. Per contra, si et dius igualment Trapero i la teva causa depèn del ponent, el senyor Ramón Sáenz, la teva absolució és perfectament possible, a la vista dels fets. Finalment, no cal dir-ho, si tot plegat depèn d'un Tribunal Suprem com el que hi ha en aquests moments a Espanya, i ets un independentista o un roig o un republicà de tota la vida, les possibilitats que vegis els barrots de la presó són infinitament més altes. A molta gent, doncs, li ha caigut per fi la bena dels ulls, i han abandonat aquella ingenuïtat de creure que les misèries humanes queden de banda quan s'entra en el món immaculat de la justícia. Per això era tan important haver procedit a una depuració de la casta judicial sorgida del franquisme, i per això es nega ara el PP a renegociar la composició d'uns òrgans judicials que estan totalment esbiaixats a favor de les seves idees.
La segona consideració és de tot un altre gènere, però obre un debat molt interessant. D'alguna manera, la sentència d'ara posa en evidència que hi ha diverses maneres d'enfocar els problemes d'ordre públic i l'actuació consegüent de les forces de seguretat. Hi va haver uns policies que, al crit d'«A por ellos», van anar directament a estossinar els votants del dia del referèndum. I hi va haver un altre cos policial que va jugar la carta de les mediacions i que ara ha merescut el reconeixement de la sentència judicial, amb paraules que la policia espanyola hauria de clavar al frontispici de les casernes en comptes del «Todo por la patria». És una diferència crucial, que hauria de ser aprofundida per tal de trobar la forma d'actuació millor per part dels qui tenen el monopoli legal de la violència.
No hi ha una justícia abstracta, hi ha uns jutges concrets. No hi ha un sol model policial possible, sinó diversos. Dues bones conclusions del debat d'aquests dies.
