En la Catalunya d'abans dels seixanta la gent senzilla i la petita burgesia feien virtut d'un estil de vida que es definia amb una frase que descrivia les persones suposadament decents: de casa a la feina i de la feina a casa. Era una civilitat petita i reprimida que treballava i callava per l'amenaça del règim, però no només per això. La forma de vida catalana caricaturitzada en la figura del senyor Esteve no la va inventar Franco; era el fruit d'una forma pròpia d'encaixar tradició i revolució industrial. Treballar deu hores diàries; el carajillet al bar; l'assaig al coro. Les dones, a casa. Diumenge, missa i futbol. Ja està. Reunir-se amb amics a fer cerveses no es concebia, entre altres coses, perquè molt poca gent bevia cervesa. Trobar-se cada dos per tres per sopar era inimaginable. Evidentment, també hi havia rics abonats a les festes del Ritz, estraperlistes, querides, borratxos, aventurers i quinquis, però la immensa majoria vivia amb un ordre molt gran en un circuit social molt petit. A partir dels seixanta, el creixement econòmic, l'arribada d'immigració, la democràcia i les noves formes de vida van canviar profundament tot allò. Avui, amb prou feina se n'entreveu algun vestigi en els boomers més insípids. Certament, ha estat un guany estratosfèric. Irrenunciable. Però és irònic que, ara, amb la covid disparada, aquella forma de vida és, justament, la que més ens convindria.
