M'enamoro de la manta blanca, de l'arbre, de la llum de la bombeta, de la persiana de l'habitació que abaixo quan és fosc. També m'enamoro de l'aire que m'envolta, invisible, i que remoc movent els braços com si fossin ales. Els bato enèrgicament només per sentir-lo. Ell llegeix i em diu, aixecant els ulls del full que sosté entre els dits, «tantes ciutats on havíem d'anar, oh estimada!» (Joan Margarit) i les paraules em fereixen com si fossin bales. Les ciutats dels altres són aquest any més lluny que mai i recordo aquell dia d'hivern que vam passar de llarg de París. Veníem d'un altre lloc i tornàvem cap a casa sense temps per aturar-nos-hi. Hi ha visites que no s'haurien d'ajornar mai, però nosaltres vam fer-ho amb la confiança que ja hi hauria una altra oportunitat. I així va ser, i hi vam tornar més endavant, amb més temps però amb el mateix fred. I també va arribar el dia de retornar i vam dir-nos que repetiríem la visita, que triaríem un mes més càlid i que visitaríem París sense pressa, com s'han de fer totes les coses boniques i que valen la pena. Era fàcil imaginar-nos trepitjant carrers desconeguts, sense mapa, provant d'agafar-nos de la mà com si fos la primera vegada, caminant sense descans a la recerca d'escenaris per estrenar. Façanes, bancs, fanals i panots dotats de la capacitat de reconvertir gestos vells en uns de nous.
Jo també enyoro totes les ciutats que no visitaré, totes les oportunitats de ser qui no soc. Guitarrista, científica, pagesa, fornera, atleta, traductora, pintora, filòsofa, surfista, llibretera. Per això, de vegades necessito vagarejar per carrers estrets i costeruts que no sé on van ni d'on venen i passar pel costat de rostres que sembla que coneixen el seu destí, caminar-hi a tocar per provar de ser ells sent jo i escoltar com parlen, intentar d'entendre'ls, perdre'm en una boira indesxifrable de mots mil·lenaris que m'alliberen de la soledat de ser eternament una unitat. Quan saps qui ets en tens prou amb un paisatge. Una muntanya, un terra, una cadira.
Somio en seure davant de totes les platges i tenir prou temps per comptar les onades i arrecerar-me a la taula del fons de tots els cafès del món per deixar passar les hores i prendre consciència de la lentitud amb què avancen. La vida transcorre als cafès, els llocs de pausa entre el que passa primer i el que passa després, mentre remenem el sucre o esperem que el te infusioni. No es pot visitar una ciutat amb establiments tancats. És com anar a un lloc on no t'hi volen, i és aleshores quan la vida fa més mal.
Avui que ha plogut sobre la meva ciutat se m'han fet presents tots els dies plujosos viscuts. M'enamoro de la tassa pendent d'estrenar, del dia que ha de venir, de la gravetat que obliga a deixar els objectes al seu lloc. M'enamoro de les coses que m'esperen.
