Deixeu-m'ho dir així: volem crear estructures d'estat, però som incapaços de mantenir dretes les quatre parets de l'antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta a Sant Vicenç de Castellet. Des de fa gairebé deu anys un veí santvicentí s'ha proposat, d'una manera voluntariosa i desinteressada, frenar el deteriorament de què ha estat objecte, pel pas del temps i els trinxeraires, un antic hostal de traginers, abandonat des de fa més de setanta anys. El mas i l'ermita annexa formen part del patrimoni catalogat de la Generalitat, per la qual cosa només poden intervenir-hi els seus tècnics o el propietari de la finca, cosa que mai no han fet ni els uns ni els altres. Qui sí que hi ha intervingut ha estat en Josep Maria Llovet, el guardià del camp de runes. Per això els bastons a les rodes de l'administració, malgrat que les actuacions d'en Llovet han consistit, i no és poca cosa, a desbrossar, netejar i consolidar parets. Recordo haver-hi estat de marrec i no haver-m'hi pogut acostar gaire, pel mal estat de conservació. Tot l'interior de l'immens casalot, amb la teulada esventrada, era un runam de pedra, amb bigues corcades i mig partides, i un herbassar selvàtic i infranquejable. Si avui hi pugeu, hi trobareu unes runes netes, polides i transitables, i podreu visitar-hi les cavallerisses situades a banda i banda del llarg carrer cobert amb volta de pedra, l'esplèndida terrassa-mirador damunt la vall del Farell, l'antiga mola i la tina, a més a més de l'esglesiola romànica i una fonteta, endreçada i rajadora. Si no hagués estat per aquest honest samarità de la vall, avui dia ja ningú no en cantaria gall ni gallina, d'aquest hostal medieval, situat en un bell paratge de pas en el camí ral entre Manresa i Terrassa. El seu mèrit no solament ha estat vetllar per la conservació del patrimoni, sinó infondre-hi vida i atreure-hi cada diumenge caminants i esportistes de procedències diverses, però malauradament també en aquest nostre país de barraquetes resulta més fàcil criticar que fer, ignorar que reconèixer i recriminar en comptes d'arromangar-se.