Reflexionava molt bé el nostre director la nit dels Premis Regió7 sobre què hauria passat si els mitjans de comunicació no s'haguessin autocensurat a l'hora de mostrar imatges colpidores d'hospitalitzats per coronavirus. Apuntava el dubte si amb una visió clara del patiment que provoca la malaltia en les persones intubades, connectades al respirador mecànic, s'hauria ajudat a fer prendre consciència de la cruesa de la situació. En la mateixa línia que la contemplació del sobreesforç patit pels sanitaris en l'atenció als malalts va propiciar les accions de solidaritat i homenatge, potser la visibilització del drama que es viu a l'interior de les UCI, i les seqüeles que s'evidencien en les plantes de crítics o les sales de recuperació, també hauria ajudat a un comportament més responsable d'aquella ciutadania que es rebel·la contra les restriccions imposades per l'autoritat sanitària.

Ens pot quedar el dubte, però com que les xifres d'infectats, d'hospitalitzats, de velocitat de contagi, de defuncions creixen diàriament i es veu a venir un col·lapse del sistema sanitari, no sembla raonable la disparitat de criteris (sobretot polítics) amb què s'ha estat actuant fins ara contra la covid-19, i encara menys la crispació de sectors poblacionals, i la lentitud governamental amb què s'afronta el daltabaix econòmic i social que està provocant la malaltia. El dilema salut/economia requereix un tractament tan acurat, que desqualifica les actituds radicals que neguen la gravetat de la situació (els imitadors de Trump tenen en el seu exemple què passa quan es falseja la realitat). És inconcebible el qüestionament de l'abast que pot arribar a tenir aquesta crisi sanitària a curt i mitjà termini. De l'èpic «resistiré» s'ha passat a la irresponsable resistència a complir les recomanacions per evitar la propagació del virus. Estat d'alarma i toc de queda no serien perquè sí ni gratuïts.

Així doncs, potser sí, que els mitjans de comunicació poden jugar un paper decisiu en la presa de consciència social del que ens hi estem jugant realment. Potser sí, que haurien de ser més explícits a l'hora de mostrar la crua realitat (sense donar peu a acusacions de sensacionalisme gratuït), i ser traçuts a aconseguir i transmetre informació veraç. Potser sí, que cal recuperar el manament deontològic de qüestionar com ha de ser el Poder que pren decisions interessades, i fer creïble el missatge mèdic que acabi amb el desgavell i la desorientació actuals. A la vista de com estan les coses, aquests haurien de ser objectius professionals ineludibles per al periodisme honest. Com els que repten el comportament de sectors professionals, econòmics i ciutadania en la superació dels efectes de la pandèmia. L'exemple del que no ha de fer el periodisme honest i compromès socialment l'hem tingut aquesta setmana amb el tractament que han fet alguns mitjans de comunicació de l'absolució de la cúpula de comandament dels Mossos d'Esquadra: falsejar la realitat, inventar-ne una de diferent, amagar informació, tergiversar fets, afegir-se als interessos del poder, acaba deixant el mentider amb el cul a l'aire. Quina pena han fet alguns!