Fa uns dies, en un partit de l'Eurolliga de bàsquet jugat al Zalgirio Arena de Kaunas, un total de 5.000 espectadors van poder assistir a l'espectacle. Era un terç de la capacitat del pavelló i la mesura s'hi podia aplicar per les bones dades que hi ha al país. Dies enrere, TV3 emetia un reportatge al Telenotícies sobre la corresponsal de la cadena pública de televisió i d'un important diari de Lituània que viu a Aguilar de Segarra. Hi explicava que la seva família està molt preocupada per la situació d'aquí i que ella i els seus, la parella i els fills, s'estan plantejant de traslladar-s'hi mentre no s'escampi el temporal. També va deixar anar que allà les xifres són millors perquè el seu tarannà ja és de mantenir-se separats i de no abraçar-se tant i que la gent «és més responsable i segueix més les recomanacions» que no pas aquí.

L'11 de setembre del 2013, les entitats independentistes catalanes van impulsar una cadena humana des de Portbou fins a Alcanar per emular la Via Bàltica, un moviment que va unir els tres països de la zona, Estònia, Letònia i Lituània, el 1989, per assolir les respectives emancipacions. Allà ho van aconseguir en poc temps, també afavorits per la implosió de la Unió Soviètica. Aquí, en aquests set anys, ens hem barallat entre nosaltres i el més calent és a l'aigüera. Potser hem d'aprendre del seu grau de responsabilitat i imitar-los en el fons, i no en la forma, per independitzar-nos o per frenar epidèmies i poder posar 5.000 persones en un recinte tancat.