No he acabat d'entendre mai l'èxit turístic de Barcelona. Una ciutat que sempre he trobat excessivament atapeïda i atabaladora, massa plena de cotxes i obstacles de tota mena i mancada, molt mancada, d'espais lliures i verds. No, Barcelona no m'enamora, i l'Eixample, densa, monòtona, tan poc diàfana i amb aquells xamfrans que quan camines et fan fer volta, encara menys.

És per això que penso que la política de treure cotxes dels carrers de la ciutat -per guanyar espai per a altres usos i per millorar la qualitat de l'aire- que està duent a terme el govern Colau és encertada i necessària. Té, però, una pota coixa, un punt flac que no és cap altre que la visió excessivament municipal, o com a màxim metropolitana, de la mobilitat.

Tornant al turisme, ara hem descobert que igual que venen, els turistes, poden deixar de venir; i que, per tant, una ciutat com Barcelona no pot basar el seu model de mobilitat comptant que la majoria de visitants li arriben pel port, l'aeroport i l'estació del TGV. La capacitat de Barcelona d'atreure visitants d'arreu del món fluctua en funció de factors diversos i sovint imprevisibles. En canvi, la seva condició de capital i ciutat referent per a la resta de Catalunya és la constant històrica que li ha donat el gruix i la força per ser el què és. Barcelona necessita els 4 milions persones que vivim fora de l'àrea metropolitana estricta i que justifiquem i fem possibles molts dels equipaments administratius i culturals i els establiments comercials i de lleure de la ciutat. Sense els culers de tot Catalunya, per entendre's, no hauria tingut mai sentit un camp Nou amb capacitat per a 100.000 espectadors.

Treure cotxes dels carrers de Barcelona, per tant, passa per pensar, també, en les necessitats dels visitants provinents del rerepaís i per donar alternatives en transport públic no només als barcelonins i barcelonines i als metropolitans i metropolitanes, sinó al conjunt dels 7,5 milions de catalans. I això vol dir, en primer lloc, modernitzar Rodalies i connectar les estacions finals de cada línia amb una xarxa de busos i microbusos potent que, de forma capil·lar, les connectin amb poble i ciutats petites. Però és que, a més, el transport públic que uneix o hauria d'unir Barcelona i el país és (sorpresa!) en les dues direccions i serveix, o hauria de servir, no només perquè els del terròs baixem a la metròpoli de forma ràpida, barata, segura i còmoda, sinó també perquè els de can Fanga puguin sortir a respirar (allò que dèiem de l'atapeïment) sense haver d'agafar el cotxe i sense omplir camins, vorals i camps de vehicles mal aparcats. Seguir l'exemple exitós de Núria o Montserrat.

La revolució pendent del transport públic, en definitiva, ha de ser d'àmbit de tot Catalu-nya i hauria de ser prioritat a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume. Barcelona, també en això, ha de voler exercir de capital, en benefici propi i del país.

Per cert, modernitzar i potenciar Rodalies és invertir en digitalització i descarbonització, línies prioritàries dels fons de recuperació europeus. I a més, per cert, ara s'estan elaborant i negociant els pressupostos generals espanyols per a l'any que ve i els vots dels Comuns, ERC, JXC i la CUP són decisius.