Finalment ha arribat el seny a can Barça. Bartomeu dimiteix. El president i tota la junta. No hi havia una altra alternativa per a un grup que no ha sabut dirigir el club ni en la part esportiva ni en l'econòmica. I alerta als números. Alerta que no hi hagi sorpreses. La col·lecció de fitxatges de jugadors brasilers que no tenen nivell Barça, els encàrrecs d'espionatge a jugadors, entre d'altres, obren uns submons que desconeixem. La dimissió es presentava com la fugida per evitar que els socis el fessin fora. Ni que sigui per un millor relat en la història del Barça, havia de plegar. Era un president que s'ha vist cada dia més arraconat, pressionat contra les cordes d'un ring on ha encaixat un cop darrere d'un altre. Però estabornit com estava, ell aguantava dempeus. No tenia cap sentit continuar, ni allargar l'agonia. Les dar-reres setmanes han estat deplorables en un adeu agònic que s'endú tot un llarg període de Rosell a Bartomeu. Aquells que van portar l'alegria de Ronaldinho per iniciar un canvi se'n van havent viscut a l'ombra d'un altre crac, Messi, sense saber aprofitar la seva vàlua esportiva. Des de fa molt temps, els gestors del club haurien d'haver plegat, però els laments construeixen poc. Els nous presidenciables, que n'hi ha un munt, ja poden cór-rer. De Rosell a Bartomeu, un 2 a 8 i un adeu.
