La pandèmia genera inseguretat des de tots els prismes. En la salut de les persones, primer de tot, però també en els àmbits laborals, socials, esportius o educatius. El desconcert, el desconeixement, la desinformació, porten, inexorablement, a la inseguretat. La recerca de la seguretat total sempre ha estat una utopia, però actualment ho és més que mai.
La inseguretat és un concepte molt subjectiu. I si no que ho demanin als caps de les policies que sempre van amb les estadístiques sota el braç quan volen convèncer la població que la seva percepció no és correspon als fets objectius. Un sol robatori o qualsevol delicte, per poc rellevant que sigui, pot generar un estat d'inseguretat sobre la població. Per contra, les grans companyies que comercialitzen alarmes per a les llars s'encarreguen de generar, a partir del bombardeig publicitari, un estat d'ànim que propiciï por i inseguretat amb l'objectiu principal de generar negoci.
Ara, la situació sanitària que vivim ens fa plantejar moltes qüestions sobre la seguretat i la inseguretat. Des del mes de març, els nivells d'inseguretat han anat en paral·lel a l'evolució de l'epidèmia, però algunes de les percepcions han canviat radicalment. Si durant els mesos d'agost i principis de setembre, les escoles estaven destinades a esdevenir caus de propagació del virus, el pas de les setmanes ha demostrat que són un dels refugis més segurs per a una societat desconcertada per tantes contradiccions. Ja sigui perquè els equips de mestres són exemple en l'aplicació de protocols, ja sigui perquè la incidència de la covid en el més petits és baixa, la realitat és que els centres de primària podrien ser de les poques activitats que se salvessin en el supòsit d'un nou confinament total.
Només, a partir del mètode prova error, intentem avançar lentament davant del virus. Tot i que hi ha estudis de tota mena que es fan públics diàriament ens queda molt per saber del comportament d'aquest coronavirus. Una de les poques coses clares és la importància que té la responsabilitat individual. Esdevé la millor resposta col·lectiva per frenar qualsevol de les onades que ens submergeixen en una realitat indesitjada i que comporta patiment i pèrdua de vides.
De la mateixa manera que les escoles són altament segures, a partir de les responsabilitat individual, les terrasses dels bars i restaurants també ho poden ser si es compleixen els preceptes bàsics de mascareta, distància i rentat de mans. I aquesta premissa la podem aplicar a totes les activitats susceptibles de fer-se a l'aire lliure. Una part substancial de les reivindicacions sectorials dels darrers mesos es fan a partir del concepte «seguretat», com a sinònim que no hi ha risc o que n'hi ha molt poc. La campanya «la cultura és segura» ha aconseguit que el teatre, la música i les arts escèniques s'obrin una escletxa enmig de la foscor. El missatge ha fet forat perquè, entre altres coses, el nivell de responsabilitat d'individual és molt alt i ningú no parla, per exemple, que el teatre sigui un focus de contagi.
Malgrat els esforços individuals i sovint sectorials, la inseguretat guanya la batalla a la seguretat. I els polítics tampoc hi ajuden gaire o gens, a generar confiança i, per tant, seguretat.
