Una situació complexa com l'epidèmia de covid genera reaccions contradictòries a partir d'interessos i visions divergents, i això és normal. Els epidemiòlegs pensen en l'expansió dels contagis i voldrien tallar-los de cop amb una immobilitat social quasi absoluta, una teràpia de xoc a la manera de la Wuhan primaveral. Els empresaris de la restauració, per esmentar un extrem contrari, pensen en els llocs de treball que depenen de la seva activitat i exigeixen que les restriccions siguin les mínimes, amb horaris flexibles i alta ocupació de sales i terrasses. Entremig, tota mena de col·lectius fan sentir la veu i es queixen d'haver de pagar una factura que no els correspon. Dels taxistes als teatres, de les discoteques als repartidors, tots exigeixen quedar al marge del «càstig immerescut», i no costa gaire d'entendre'ls si ens fiquem en la seva pell. Aquesta pluralitat també es dona en els assessors de les administracions -fins i tot entre els del mateix gremi- i finalment als òrgans col·legiats de govern, on la visió del conseller que parla amb metges de primària i directors d'hospital divergeix de la d'aquells que reben empresaris i economistes, responsables de teatres i sales de concerts, o de cases de turisme rural. Les diferències són lògiques i seria negatiu que cap interès o perspectiva deixés de posar-se sobre la taula. Als governants els toca ser creatius per buscar un equilibri que aconsegueixi el màxim de beneficis per a la salut amb el mínim dany econòmic, i que aquest darrer no sigui impossible de reparar. Per arribar a la fórmula màgica cal plantejar tots els escenaris i totes les hipòtesis imaginables, i anar-les descartant fins arribar a la bona. Però és molt important que ho facin amb discreció, perquè quan els consellers xerren a la babalà sobre escenaris i hipòtesis contradictòries en estudi, els ciutadans ens pensem que s'han begut l'enteniment. En aquestes circumstàncies el sentit comú demana que calli tothom, excepte un únic portaveu que només expliqui allò en què tots estan d'acord. Un objectiu difícil en un Govern escapçat i presidit per la desconfiança i la pugna entre les seves dues meitats. I així ens tenen, marejats.