La setmana passada vam viure dues situacions de desallotjament greus a la nostra ciutat. El desallotjament del bloc a on vivien una quinzena de joves i el desnonament de tres homes d'un habitatge de la Sareb. Dos fets que han deixat sense llar persones que en tenien, encara que fos provisionalment. I tots dos amb permissivitat per part de l'Ajuntament.

En el primer dels casos va ser el mateix consistori manresà el que va instar el desallotjament del bloc, al·legant deficiències dels immobles que posaven en risc la seguretat dels que hi vivien (un edifici del 2010). I en el segon, perquè, com ja és massa freqüent, no van fer res per aturar un desnonament que se sabia segur que es produiria i que van executar el cos dels ARRO dels Mossos d'Esquadra.

La negociació amb els joves del bloc plantejant alternatives reals a mitjà-llarg termini, que facilitin el seu apoderament i autonomia, ha estat prou fructífera. El pagament de quatre dies de fonda per als tres germans desnonats dijous és un pedaç mal dissimulat que no serveix. Fórmules, les dues, massa repetides, ja que no contribueixen a solucionar la problemàtica d'accés a l'habitatge des de l'arrel i en tot el seu conjunt.

I és precisament aquí a on s'erra a posar el focus: l'administració municipal és el primer garant d'una vida digna per als seus habitants, no aquell que tapa ferides amb simples tiretes. El govern municipal ha de ser capaç d'anticipar-se i treballar alternatives reals amb anterioritat. Evitar per totes les vies possibles que cap persona sigui expulsada de casa seva. Fer un treball de seguiment continuat dels casos i fer un treball transversal.

Sigui pels motius que sigui, deixar sense llar qualsevol família o persona és d'una gran irresponsabilitat, tant per qui ho executa com per aquell que ho permet amb passivitat. Perquè quan parlem de dret a l'habitatge ho fem entenent el dret de tota persona a tenir un lloc propi, un lloc a on sentir-se segura. Una llar on construir vida.

Vivim en un sistema capitalista, patriarcal i racista. I és contra ell que hem de lluitar, perquè és un sistema que aliena les nostres vides al lliure mercat i és contrari, per definició, a posar la vida de les persones al centre. Un sistema que classifica els seus ciutadans en ciutadans de primera i de segona, en aquells que tenen drets i en aquells que no en tenen. Una classificació basada en un racisme estructural i en la manca de solidaritat de les veïnes.

Garantir l'accés a l'habitatge passa, per tant, per treballar per la convivència real als nostres barris. Per no donar veu a discursos d'odi i racistes, discursos simplistes que sovint s'amaguen darrere de queixes de convivència veïnal. Queixes que l'Ajuntament s'afanya a respondre desallotjant veïnes per amagar una realitat social que, per molt crua que sigui, cal abordar en la seva totalitat. Conviure en una ciutat suposa que es produeixin malestars o problemes convivencials (merament pel fet de la gran diversitat de realitats i interessos existents), però no aporta res constructiu mirar cap a una altra banda i no afrontar-los. Un govern municipal que actua d'aquesta manera fa palès que no té clar quina ciutat vol construir, ni menys encara com ha d'enfocar determinades problemàtiques.

Mentre segueixi prevalent una ordre de desallotjament o la salvaguarda d'un cert «ordre social» al davant del dret de tota persona a tenir un sostre, mentre segueixin prevalent els interessos del capital al davant del dret a una vida digna, som moltes les que sabem a on ens trobareu: colze a colze amb les que lluiten.