Una crisi sanitària o de salut pública és una situació de risc o desbordament del sistema sanitari que afecta una o més àrees geogràfiques o fins i tot a la globalitat del planeta i que produeix impactes importants en la salut de la comunitat i, de retruc, en l'economia. En canvi, una crisi sistèmica es produeix quan col·lapsa la totalitat del sistema socioeconòmic, mediambiental i polític bé sigui per incapacitat, per desbordament o per manca d'instruments per resoldre el problemes que crea el funcionament habitual del sistema. Una crisi sanitària es resol reforçant la salut pública; una crisi sistèmica només té solució amb canvis o transformacions profundes en la forma de produir, de consumir i organitzar la societat
Per a la immensa majoria dels governants i dels creadors d'opinió, l'epidèmia de la covid-19 és una crisi sanitària que tindrà solució a mitjà termini, amb mitjans també sanitaris (vacunes i/o tractaments eficaços). Altres, en canvi, creiem que el relat oficial del coronavirus com a mera crisi sanitària oculta una crisi sistèmica de fons ja iniciada amb la crisi financera de l'any 2008. Des d'aquesta perspectiva, la covid-19 no és només un problema de salut global, sinó també un problema amb altres facetes interconnectades de tipus econòmic, ecològic i social. Això la converteix, de fet, en un problema sistèmic. El gran problema de fons és que tenim un model econòmic que quan s'activa arrossega tot el planeta i quan es para arrossega tota l'ocupació.
L'expansió descontrolada del coronavirus SARS-CoV-2 fa evident que allò que només era un auguri dels ecologistes radicals -la insostenibilitat global del sistema i el seu col·lapse final- és ara també una possibilitat, perquè aquest virus està especialment adaptat per explotar a fons les fragilitats del model socioeconòmic dominant: sobrepoblació, turisme massiu, urbs immenses, viatges aeris constants, cadenes de producció i subministraments a milers de quilòmetres, individualisme i manca de cooperació entre persones i països i una extrema desigualtat en el repartiment de la riquesa i en els sistemes de salut públics.
Si això és així, la qüestió no és limitar al debat social i polític a l'encert i l'efectivitat de les mesures governamentals per evitar l'expansió de l'epidèmia. Això és només una part del problema que no pot sepultar el que hauria de ser el debat de fons sobre els límits i fragilitats del model econòmic i social vigent. Les preguntes importants que ens hauríem de fer són: quan tot això s'acabi, voldrem viure tal com ho hem fet les darrere dècades?; volem que el món postcovid sigui més igualitari o irremeiablement desigual?; que sigui més lliure o més autoritari?; que sigui més competitiu o més cooperatiu?
La humanitat s'enfronta ara a una crisi mundial, no només sanitària. Segurament la crisi més important de les darreres generacions. Les decisions que prenguem ara les persones i els governs probablement donaran forma al món de les properes dècades. Donaran forma no només als nostres sistemes de salut, sinó també a la nostra economia, a la nostra política, al nostre model social... Cal tenir en compte les conseqüències a llarg termini de les nostres accions i preguntar-nos quin tipus de món habitarem quan passi la tempesta.
