El que em passa amb el sermó de la muntanya és que em falta la cara b. La cara a és el discurs en si, que el podríem resumir dient: aneu amb la veritat al davant, sigueu honestos, justos i no us avergonyiu del que creieu. I si sou capaços de fer això el regne del cel és vostre. Em sembla molt bé que s'encoratgi la gent a lluitar per un món més just, a estar al costat d'aquells que ho necessiten i intentar ajudar-los per tal que la seva situació millori. I que fent això, i la resta del que trobem a les benaurances, aquestes persones es guanyin el cel. Però el sermó de la muntanya perd la seva validesa si l'Església no l'acompanya d'una cara b. Quan hem vist la cúria romana, els que tenen veritable poder dins l'Església, posar-se al costat d'aquells que les benaurances lloa? Perquè posar-se al costat dels benaurats vol dir, automàticament, posar-te en contra del status quo. Vol dir ser exemple del que prediques. I la jerarquia catòlica pot ser moltes coses, però exemple del que predica, ni per casualitat. Les esglésies poden estar pràcticament buides, almenys les de casa nostra, però la cúria romana continua tenint poder polític, continua tenint una riquesa que no hauria de tenir si tingués un mínim de dignitat. I cansa, cansa tanta hipocresia. I emprenya que en una Europa on l'extrema dreta cada vegada guanya més espais, els que haurien d'estar al costat dels oprimits, dels perseguits, callin. I que callin quan tens presidents de governs que insulten una part de la seva població, que l'amenacen, que aproven lleis que retallen la seva llibertat (sexual, reproductiva...) fa que quedi ben palès què entenen ells per estimar, respectar... El problema no és si déu existeix o no, si Jesús va exisitir o no, el problema, el veritable problema, és com pot ser que com a cristians permetem tenir com a representants homes que no saben què és estimar i que es pensen que l'únic que han de fer per ser representants de Crist a la terra és repetir i repetir el discurs de les benaurances. I no senyors, no és això.
En moments com els que estem vivint, si m'hagués d'aferrar en un de l'evangeli per tirar endavant, escolliria quan Jesús expulsa els mercaders del temple. Expulsem la gent que oprimeix i persegueix els altres. Fem nostres les paraules de Pere Casaldàliga (que bé que ens anirien centenars de Peres al Vaticà): « Em diran subversiu. I jo els diré: ho sóc. Pel meu poble en lluita, visc. Amb el meu poble en marxa, vaig».
