Si fem cas a la premsa i tertulians de Madrid, Espanya és un estat fallit. Encara més, a fora tothom n'està convençut; encara més, s'estan plantejant de retirar els diners de la Unió Europea per a la recuperació postpandèmia. La proposta de modificació de com escollir els membres del Consell General del Poder Judicial és un atac flagrant a la democràcia i a Europa ja ens consideren com Polònia. Amb això la dreta espanyola i el nacionalpopulisme català coincideixen, es creuen les seves pròpies fantasies, fins i tot algú es va creure els 10.000 soldats russos.

El curiós del cas és que en Casado ha estat de gira per Europa per vendre la seva tesi, però sembla que la cosa no ha anat com ell volia. Dos fets, d'aquells de matís, ho delaten. La seva intervenció i vot a la moció de censura i la presidenta de la Unió a l'última Conferència de Presidents.

El seu atac despietat al líder de l'extremadreta i al seu partit, així com el seu vot en la moció, delaten la necessitat de presentar-se com un líder centrat a Europa. Els líders europeus no acaben d'entendre que l'actitud de complicitat del Partit Popular vers els neofranquistes. A Europa preocupen, i molt, aquests moviments que es produeixen arreu, el nacionalpopulisme, sigui del signe que sigui, és molt perillós i d'exemples la història n'és plena.

Veurem com acaba la renovació del CGPJ, però un partit de govern europeu no pot continuar bloquejant les institucions constitucionals. Aquesta estratègia que tant mal va fer en el passat, només cal recordar la sentència de l'Estatut amb un tribunal caducat, no és tolerable avui amb aquets nous actors desestabilitzadors.

La presència de Von der Leyren només es pot entendre com una resposta coordinada cap al PP. Si ho volen, es fan primer la pregunta, què fa la presidenta en una reunió purament interna? Per més que es parlés del repartiment intern dels fons europeus només es pot entendre la seva aparició com un toc d'alerta al polítics del país en el sentit que la crisi sanitària i econòmica espanyola ocupa i preocupa, perquè les conseqüències són greus per a tots.

Curiosament, el comportament dels dirigents territorials del PP ha canviat radicalment, a excepció de la presidenta de Madrid, que continua la seva guerra particular amb el món. Per altra banda, algú es pot creure que el Govern espanyol s'atreviria a decretar un estat d'alarma de sis mesos, fent una interpretació molt retorçada de la llei, si estigués sota vigilància europea?

És veritat que la seva cogovernança ajuda a la seva tramitació, però sis mesos? L'única explicació racional que se m'acut és que s'han d'aprovar uns pressupostos sí o sí, per tal d'establir les bases de la recuperació i no poden estar cada quinze dies amb la subhasta del peix que va suposar l'anterior episodi d'estat d'alarma.

De la cogovernança els més optimistes en diuen federalisme. Personalment crec que és una solució més adoptada per la necessitat que per la convicció. Altra cosa és que, si l'experiència funciona, de mica en mica, la societat espanyola i els seus dirigents s'adonin que pot ser una solució per al trencaclosques territorial que és avui Espanya.

Que ningú es pensi que el federalisme és la solució miraculosa de tots els problemes, senzillament és un model organitzatiu que permet una gran descentralització, però té el seu fonament en la lleialtat institucional. Avui és donen aquestes condicions?