L'única propietat que va tenir en vida va ser un nínxol doble, assolellat, i a peu de carrer. Estava orgullosa que estigués tan ben situat, que no calgués avisar l'operari perquè li atansés l'escala per netejar-lo, i que fos prou gran per encabir-hi tota la família. Va passar-se mitja vida pagant puntualment el rebut de l'assegurança que li garantia un funeral com cal. Amb les flors, els taxis, els recordatoris. Tot ho tenia arreglat per no donar feina. Fins i tot un vestit fosc i enterc en un penja-robes de fusta al fons de l'armari.

Anar al cementiri a retrobar-se amb els seus morts va esdevenir un hàbit setmanal. Hi entrava per la mateixa porta i seguia el seu camí. No necessitava mapa per moure's en l'entramat de carrers de la ciutat dels confinats de debò. Vetllava amb orgull els seus morts, que també era una manera de vetllar-se a ella mateixa. De tant en tant, s'aturava i alçava la vista fins a una làpida concreta. El que pensava, no ho sé. Movia els llavis i murmurava paraules sense so. Mantenia converses solitàries amb parets plenes de finestres tapiades, interlocutors freds i silenciosos fets de formigó, pedres, pols, ossos i rams marcits, de vocals i consonants, de dies, mesos i anys entre guions. Encara la veig, menuda, vestida de negre, amb la bossa penjada a plec de braç, palplantada davant d'una paret alta, d'un mur gegantí fet de pantalles en off.

El passeig sempre acabava davant del nínxol familiar. Treia de la bossa un moneder petit i rectangular on guardava les dues clauetes exactes que obrien la porteta de vidre. Aquella bosseta amb cremallera només servia per a això, per dipositar-hi les claus de la propietat. Quan les treia, dringaven fugaçment. O potser era el silenci el que feia que sonessin com si fossin les claus del regne, la clau mestra. De vegades, es girava vent que amplificava el so i feia voleiar les cintes dels rams, esgarrapar les fulles contra el terra i grinyolar la frontissa d'alumini que subjectava el vidre transparent que separava dos mons. En retirava pols i teranyines i amb un drap de cotó netejava la làpida de marbre blanc esquitxat de fines vetes grises, rere la qual ella també reposaria algun dia.

No li tenia por a la mort però tampoc no volia anar-se'n. Els últims dies de vida estava contrariada. Es veia a venir el final, però es resistia a marxar. M'ho va confessar una tarda lenta en què vam quedar-nos soles a la seva habitació. Va ser la primera vegada que la vaig veure vulnerable, més vulnerable que jo. Mai més he escoltat el silenci com aquells dies que ella l'omplia, i avui, la revisc sense tristesa i en senyal de respecte a la legió d'àvies que, com ella, han preservat durant anys els seus morts, que també eren els nostres, i ens van acompanyar a arribar fins aquí.