Algú deu portar la direcció de la guerra bruta contra l'independentisme. Algú deu decidir com i quan s'ha d'engegar una nova operació de repressió per tal de desanimar els recalcitrants. Algú deu tenir una llista amb el nom de les persones que caldria espantar, detenir, empresonar preventivament, jutjar i acabar traient de circulació per tal d'escarmentar totes les altres que, ingènuament, encara defensen la república catalana. Hi deu haver, també, qui pensa que fins ara s'ha tractat massa bé els independentistes, que cal amor-rar més a terra els que somien deslligar-se de l'Estat, perquè la pretensió de separar-se'n és un pecat que no pot tenir perdó. I que, segons definició del dirigent falangista Onésimo Redondo, convé de fer el que sigui per doblegar definitivament l'esperit d'emancipació i el «despego suicida de los rebeldes países litorales», que són evidentment els Països Catalans, Euskadi i Galícia. Un objectiu que passa per sobre de qualsevol consideració ètica o democràtica perquè es tracta d'evitar el trencament de la unitat d'Espanya, que seria una catàstrofe impossible d'acceptar. Onésimo Redondo en parlava durant els anys trenta del segle passat, però algú deu creure que aquell plantejament encara és ben vigent avui. No és estrany, doncs, que qui ho pensa aprofiti qualsevol ocasió per seguir reprimint l'independentisme, amb més acarnissament que mai perquè fins ara els resultats han estat ben poc lluïts.

Encara no es pot fer un balanç global de les actuacions de la Guàrdia Civil que van començar dimecres. Però el més segur és que passi com sempre: que els resultats reals del muntatge espectacular d'aquesta operació es vagin difuminant de mica en mica. Es deu haver fet molt soroll però pot ser que tot plegat acabi en ben poca cosa. Els impulsors de la repressió, que en aquest moment deuen estar molt satisfets de la seva jugada, veuran altre cop que no els ha servit de gaire perquè sorgirà de nou l'eslògan que més temen: «Ho tornarem a fer». I apa: després de les properes eleccions, altra vegada els diputats independentistes tindran majoria al parlament de Catalunya. Això sí: de la ràtzia de dimecres en quedarà la ridiculesa d'haver intentat fer creure una rocambolesca connexió russa amb el procés: que Putin estava disposat a enviar 10.000 soldats a Catalunya. L'ambaixada russa a Madrid ha demostrat sentit de l'humor en una irònica nota dient que no eren deu mil els soldats que Rússia volia enviar a Catalunya sinó un milió i que també comptava amb avions amagats en territori català des de la Guerra Civil Espanyola i que ara podria tornar a fer servir. Deixant de banda fantasies i ironies, la resposta russa fa pensar en un tema que no podem oblidar: la repercussió internacional del procés català, una qüestió de molt relleu que fins ara ha estat massa poc analitzada.

Però mentrestant cal ser realistes. Sense cap mena de dubte, la repressió seguirà. Però també la voluntat d'independència, que encara creixerà més perquè l'Estat molt probablement serà incapaç d'acceptar o de plantejar propostes viables per sortir de l'atzucac actual. Políticament el moment és complex i l'equilibri entre partits espanyols fa impossible la modificació substancial de la Constitució, tal com s'ha decidit -votant, que és la manera- fa ben poc a Xile. Però aquí qualsevol reforma seria vetada absolutament pel substrat franquista enquistat a les institucions de l'Estat. Per això la sospita que la macrocaptura d'independentistes de dimecres passat podria ser una reacció furiosa per l'absolució de Trapero i els seus companys. O potser un intent de tapar l'operació Kitchen, que cada dia implica més directament els principals dirigents del PP.