No m'ho vaig prendre com una premonició però, ahir, vaig pensar que bé ho podria ser. Vaig tornar a agafar el bus urbà a principi de setmana. No en soc assídua però de tant en tant l'anada a Guimerà em serveix per destapar cabòries. Al llarg del temps he descobert que és un espai ideal per copsar l'estat d'ànim dels ciutadans. Cert que amb mascareta les paraules volen menys i els silencis són més evidents. Però és un bon baròmetre de converses quotidianes. Vaig pujar al bus, vaig entaforar la targeta i vaig seure al seient del darrere del conductor: és el que sempre escullo si està lliure. En aquell moment no m'hi vaig fixar però al cap de rodar una estona vaig pensar que, cada vegada més, el silenci es feia més pesant. Era impossible escoltar res més que no fossin els meus pensaments. La raó? Vaig fer el trajecte sola. Tot el bus per a una viatgera. Era el primer cop que em passava. Per tornar a casa també vaig agafar el bus, a la parada del carrer Barcelona i, en entrar, vaig veure una noia repapada als seients del final, amb bosses escampades al seu costat i els auriculars a les orelles. No hi havia ningú més. Ella i jo en quatre parades que, també, vam fer soles. En baixar, la vaig deixar immersa en la seva vida i vaig pensar que si aquesta buidor era un estat d'ànim, ja ens podíem calçar. I ahir ens vam tornar a calçar.
