Ja fa quatre anys que l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar la normativa per la qual quedaven eliminats un gran nombre d'accents diacrítics, aquells que serveixen per distingir dues paraules amb significats diferents però que s'escriuen igual. Era el cas, per exemple, de «dóna» (del verb donar) que s'accentuava per no confondre'l amb «dona» (persona del sexe femení). De les 150 paraules catalanes que duien aquest accent, 136 el van perdre. Aquella decisió va aixecar una gran polseguera. Els seus detractors -amb els quals m'identifico- argumentaven que la seva eliminació empobria el nostre idioma, però el raonament dels que van votar per fer-los desaparèixer era inqüestionable: els diacrítics eliminats no tenien cap sentit pràctic perquè el context en què està escrita una paraula ja deixa clar quin és el seu significat, ja sigui entre dos possibles... o entre vint-i-cinc. Fixeu-vos si no en el verb fotre, com de difícil que ens seria definir-lo i com de fàcil que ens és saber què vol dir depenent de la frase que l'acompanya. Per la mateixa regla de tres, quan llegim que els ciutadans seran cridats a les urnes ja donem per entès que estan parlant tant dels homes com de les dones amb dret a vot, però ara ens volen fer creure que no és així. En aquesta societat cada cop més absurda, on el que no se sent «invisibilitzat» se sent «estigmatitzat» i res dona tan protagonisme com declarar-se ofès pel motiu que sigui, els defensors del nou puritanisme no paren d'enredar amb el «llenguatge no sexista» fins a fer-te sentir culpable si, com seria el cas, se t'escapa dir ciutadans en lloc de ciutadania.
L'Ajuntament de Manresa tampoc s'ha salvat d'aquesta febrada i ara acaba de presentar la seva campanya per un llenguatge «inclusiu» i «no sexista». Una campanya materialitzada en una sèrie de cartells, una guia gramatical i un curset a través d'internet. Diners i mitjans que es podrien destinar a necessitats reals, tan malaguanyats com els que es van llençar fa molts anys per recordar-nos que érem «6 milions». De debò creuen que alguna dona se sentirà més digna i més reconeguda perquè en lloc de parlar dels veïns es parli del veïnat? Es pensen realment que algun home llegirà un d'aquells cartells i s'esforçarà a dir «l'alumnat» creient que està canviant el món? Em remeto a repetir el mateix que diu la seva guia: «El sexisme no és en el llenguatge sinó en la ment de les persones». Per a les dones excloses de debò la seva gramàtica «inclusiva» és com un brindis al sol, gairebé una burla.
