Confesso de bon principi que crec que els nostres governants, tant els d'aquí com els de nord enllà, s'han begut l'enteniment amb això del «toc de queda» nocturn. No vull ni puc entrar en quines són les mesures profilàctiques més adequades i efectives per contenir l'avanç d'aquest estrany virus que, de cop i volta, com mai havia passat a la història de les epidèmies, s'ha ensenyorit de tot el món amb una rapidesa insòlita i curiosa. Però el que qualsevol persona mínimament objectiva pot entendre és que de nit no hi ha, de cap manera, més risc de contagi. Hom ho pot justificar dient que així no hi ha tantes facilitats per a reunions socials. I un be negre! Qui vol muntar una festa privada ho pot fer igualment arribant abans a casa d'algú una estona abans i que, jo sàpiga, la policia no pot pas entrar sense ordre judicial o perseguint un delicte evident dins d'un espai privat.
Tot plegat té una flaire de control poblacional més propi d'un context bèl·lic. Si realment hi ha grupets que fan festes al carrer (a l'estiu encara n'hi havia, però ara a la tardor?), doncs no hauria de ser tan difícil localitzar-les i diluir-les, sense necessitat de castigar tothom. Els verbs prohibir i confinar estan agafant massa protagonisme a l'hora de plantejar mesures de control de la pandèmia. A més a més, castigar el lleure -encara que sigui majoritàriament responsable- i determinats sectors com l'hoteleria s'està veient igualment ineficient. Si després de més de deu dies de tancament de bars i restaurants els contagis no han disminuït pas, com es pot dir que el moviment social en aquests establiments en sigui un causant important? Fa uns dies, en el seu article dominical a Regió7, el Pep Garcia reflexionava sobre els tancaments forçats i deia -i li dono tota la raó- que no són mai la solució. Que és una manera fàcil de demostrar autoritat, que els polítics fan coses i així s'estalvien més inversió en salut i una gestió realment eficient.
Observo que la majoria de gent respecta grosso modo les normes bàsiques i raonables, que són de sentit comú. I a partir d'aquí els casos flagrants que posen en perill la salut pública s'han de perseguir, però no de manera general i indiscriminada. Per altra banda, i sense menystenir gens ni mica la gravetat d'aquest virus i el dolor dels qui el pateixen, tampoc podem crear un panorama sinistre i de pànic que ho col·lapsi tot. Precisament el nostre economista de capçalera, Jordi Franch, exposava en aquest mateix diari que l'afectació de la covid-19 a escala mundial és només del 0,5% de la població. I les defuncions que li són atribuïbles no van més enllà de 0,01%. Res a veure, doncs -i me n'alegro, naturalment- amb la pesta negra del segle XIV o la grip del 1918.
Confesso que he quedat una mica sorprès davant de la resignació en general a l'hora de complir aquesta mesura. La contestació ha estat feble. Tot i així cada vegada veiem manifestacions en contra d'aquesta discriminació genèrica i s'alcen veus arreu dient que l'autoritarisme estatal i el talibanisme de determinats epidemiòlegs no és pas la solució; més aviat el problema. I en alguns llocs, com a Itàlia, ja s'ha passat a les protestes violentes al carrer. Sobretot perquè l'atur i la crisi generada per aquesta situació no és ben resolta per aquests estats teòricament abocats a salvar-nos només la vida biològica, però res més.
Per tant, convindria que l'espècie humana no fos tan prepotent i reconegués que no es pot controlar tot, que ningú és immortal, que Darwin ja va explicar que la llei natural de les coses no la canviarem pas i que cal establir un sistema de prevenció i curació que no sigui tampoc agressiu contra la llibertat individual. Si algú vol conèixer amb més detall les característiques del virus i llegir alguns consells d'autoprotecció li recomano un parell de manuals recents: Coronavirus. Información, síntomas y tratamiento, d'Adolfo Pérez Agustí (ed. Masters), i Manual de prevención del coronavirus, del Dr. Wang Zhou (ed. Alienta). Ànims, malgrat tot!
