Aquesta és la setmana que han decidit coronar-nos a tots amb merda d'oca com a premi per ser tan babaus, tan ingenus, tan lirons com ens consideren uns i altres. Els uns són els que manen en nom nostre (ha!), i els altres són els que haurien de vetllar per la nostra seguretat i el gaudi dels nostres drets (ha, ha!).

Els uns, els governants manaires són els qui diuen què podem fer, on podem anar, amb qui ens podem relacionar, alhora que ens prohibeixen anar al teatre, al restaurant, al gimnàs, al pavelló o trobar-nos amb la colla d'amics. Ho fan per evitar que ens infectem amb la covid-19, i estalviar-nos el tràngol de l'hospitalització o la mort. El cert és que pateixen molt, i no saben com fer-s'ho per frenar la pandèmia. Per això improvisen constantment, incapaços de fixar una línia d'actuació coherent que la ciutadania entengui i compleixi responsablement. Els atabala haver de reconèixer que no van tancar bé la primera onada (amb una desescalada precipitada per la ruïna econòmica que es veia a venir), i se senten enxampats com la canalla que no ha fet els deures, ara que són evidents les mancances de previsió. Només els queda l'opció de fer una crida a la responsabilitat individual i a la solidaritat, acompanyada de mesures profilàctiques previsiblement impopulars, difícilment justificables després del sopar indecent que va aplegar la flor i nata de la classe dirigent, a Madrid, dimarts passat. Les disculpes del ministre i l'apel·lació al compliment de les normes sanitàries no fan res més que confirmar la teoria luprestriana aplicable a aquesta mena de situacions: «Bona excusa té el malalt, que es pixa al llit i diu que sua!». Ja s'ho trobaran. I a nosaltres, que ens agafi confessats.

Els altres que aquesta setmana han escampat merda a consciència han estat aquells que, en teoria, han de garantir la seguretat personal i jurídica dels ciutadans: forces de l'ordre i judicatura. Algú els podria considerar de mena estúpids quan, just dies després d'haver quedat retratats com a incompetents i mentiders en la sentència Trapero, tornen a insistir en la criminalització de l'independentisme català, a base de muntar un circ mediàtic increïble que voreja l'esperpent. Si no fos pel patiment de la gent detinguda, podríem afegir-nos a les bromes que s'han fet aquests dies amb la facècia dels russos i les reminiscències franquistes del nom de l'operació policial. Però només queda espai per a l'emprenyada general, després de veure què estan fent i on volen anar a parar: la prohibició de candidatures independentistes en les eleccions del 14 de febrer. La sospita té fonament, perquè els senyals que els va la vida són evidents. Malauradament, i en paral·lel a l'enuig del carrer, l'actitud dels partits catalans és de continuar cedint a les exigències del guió. Per exemple: aprovar els pressupostos sense qüestionar l'increment del 6,9 % per al manteniment de la Casa Reial, o la perpetuació del dèficit fiscal. Comprovada la feblesa i la manca d'un lideratge clar, sembla lògica l'exigència del carrer perquè les forces independentistes s'obliguin a tirar endavant una acció per l'estil del que va propiciar la candidatura unitària de Junts pel Sí a les eleccions del 2015 i deixar de banda interessos partidistes. A l'independentisme també l'hi va la vida.