En l'argot de la vella esquerra revolucionària, el concepte propaganda armada es referia a aquelles accions (normalment amb ús d'explosius) que no tenien per objectiu principal provocar danys personals o materials importants, ni encara menys avançar cap a una hipotètica victòria militar, sinó bastir un determinat relat polític, identificar l'enemic, demostrar que l'estat i el capital també eren vulnerables.

Paradoxalment, algunes de les operacions de la Guàrdia Civil contra el moviment independentista semblen seguir aquell mateix patró de la propaganda armada. Els informes presentats el seu dia al jutjat 13 de Barcelona, que són l'inici de tot el procés judicial contra els promotors del referèndum del 2017, les diverses operacions contra els CDR (la que va portar la Tamara al confinament i l'Adri a l'exili i la que es va iniciar aquell trist 23 de setembre del 2019) o les detencions de la setmana passada (l'operació Viva la División Azul!) pretenen i aconsegueixen causar patiment i trasbals en les persones afectades i el seu entorn, però persegueixen sobretot objectius propagandístics.

De la mateixa manera que les accions de propaganda armada d'anys enrere estaven al servei del missatge que el moviment polític intentava llançar amb tots els mitjans que tenia a l'abast (pancartes, cartelleria, adhesius, publicacions pròpies, pintades...), també aquestes operacions policials compten immediatament amb el suport indispensable dels partits i els mitjans alineats amb la causa. Des del mateix primer moment de la detenció (o des d'una estona abans, en alguns casos!) el relat que pretén justificar les acusacions contingudes en els informes policials és detalladament explicat i amplificat per suposats periodistes i per motivats portaveus dels partits polítics afins. Per això es van afa-nyar a proclamar que el 20 de setembre del 2017 s'havia produït una rebel·lió violenta o que els CDR són una organització terrorista amb fàbrica de bombes inclosa, i ara han corregut a assegurar que l'independentisme es finança a partir d'una espessa xarxa de corrupció política i empresarial o que darrere s'hi amaguen els enemics d'Europa i la democràcia.

Tant és que des d'un punt de vista jurídic tot plegat no s'aguanti, com han repetit les justícies alemanya, suïssa, belga o britànica i fins i tot la mateixa Audiència Nacional amb la sentència Trapero. Allò realment important és el missatge: demostrar poder (podem fer-vos el que ens doni la gana), contribuir a reforçar les pròpies tesis i desacreditar l'enemic. Per aquest darrer motiu, i vulnerant de forma barroera el dret a la privacitat, s'inclouen en els atestats i les interlocutòries converses privades dels investigats que ni són ni proven cap delicte però que poden crear confusió i decepció entre la base social independentista.

No cal dir que aquesta mena d'operacions propagandistes a quatre potes (policial, judicial, mediàtica i política) són impròpies d'un estat de dret democràtic que, per ser-ho, requereix independència del poder judicial i escrupolosa neutralitat política dels cossos policials. I no cal dir, tampoc, que aquesta mena d'operacions, tan evidentment parcials i interessades, més que fer canviar ningú d'opinió, el que fan és incrementar el greuge, reforçar visions irreconciliables, dinamitar ponts i allunyar la tan necessària sortida acordada del conflicte.