L'escriptor nord-americà Don DeLillo acaba de treure llibre. El seu últim títol, una novel·la curta o un conte llarg, El silenci, planteja com podrien ser les relacions humanes després d'una apagada digital. DeLillo, un dels autors més rellevants de la literatura global dels darrers cinquanta anys, autor d'unes visionàries especulacions sobre els intersticis d'ombra d'una civilització abocada a la decadència (exquisidament retratades a White Noise o Submón) descriu ara el final d'aquesta humanitat posthumanística en què la seva xarxa de seguretat (aliena ja a si mateixa i configurada en un entramat de relacions que no li són a l'abast) ha desaparegut i es veu davant d'un mirall que només reflecteix això: silenci. DeLillo va escriure la seva última novel·la (i podria ben bé ser-ho literalment per l'avançada edat de l'autor) abans de la pandèmia, però respira, com en tantes obres seves, un alè de futur imaginat i terriblement fet realitat. Car-rers buits, confusió per un error d'un sistema que en el nostre aquí i ara és biològic, estupefacció pel que vindrà després... La novel·la no ho descriu així, però apunta també a aquests temps de desconcert generalitzat, no només pel virus, sinó també per l'esdevenidor geopolític. Avui els Estats Units voten el futur, però DeLillo ja n'ha fet un retrat. Agafin-se fort.
