La pèrdua de familiars o de persones properes ens provoca un conjunt de canvis que poden ser adaptatius (de bon final) o ser desadaptatius (d'anar de mal borràs). Aquest procés de sentiments el denominem el dol. Quasi sempre relacionem el dol amb la mort, encara que podem relacionar el dol amb altres tipus de pèrdues com separacions, pèrdua de feina, d'animals de companyia, d'estatus social...

En el dol, i ho podem fer extensiu a altres situacions d'adaptació a condicions adverses, no totes les sensacions de patiment o de ràbia son símptomes patològics; només faltaria, som humans! I hem de sentir i experimentar dolor, angoixa, pena, de manera congruent a la condició adversa. El dol, en si mateix, no és cap malaltia, el problema és quan el sentiment de pena s'allarga massa en el temps, o les emocions de desconfort són tan punyents que no es poden gestionar de manera adequada. En les classificacions clàssiques de malalties psiquiàtriques sí que s'utilitza el terme de: dol complicat, i l'Associació Americana de Psiquiatria esmenta un període de dol de més de 6 mesos de durada, però els sentiments no coneixen terminis i manegar el sentiment a un record, segurament permanent, de la persona traspassada i que aquest no faci mal i no interfereixi en la vida diària és l'objectiu d'acompanyar les persones en el procés de dol.

Segurament en aquest període de pandèmia covid-19, i en la primera onada, moltes persones varen traspassar sense que els seus familiars més propers les poguessin acomiadar i acompanyar. Els mateixos hospitals han adaptat protocols, a l'actualitat, per tal que els familiars, quan la situació ho permet, puguin estar al costat de la persona malalta, i si no és possible el personal sanitari acompanya, acompanyar és una de les grans tasques terapèutiques en tot sistema sanitari.

La mort de qualsevol persona sempre impacta en els familiars i amics; si és una mort sobtada, el sentiment de no haver pogut preparar-se i acompanyar és dolorós. El pensament de tantes coses pendents, de tants diàlegs per obrir, de no haver dit t'estimo o d'aquella conversa que va quedar pendent... o d'aquella disputa que va quedar oberta. En alguns familiars, en aquest cas, es genera un sentiment de culpa que, emocionalment, és dolorós.

En el cas d'una llarga malaltia en què la mort tarda a aparèixer, el patiment de la persona es trasllada als familiars i el sentiments són contradictoris, a vegades el familiar desitja que la persona malalta se'n vagi i quan se'n va apareix el mateix sentiment de culpa per haver pensat i desitjat el traspàs.

És tasca impossible en aquestes ratlles exposar les diverses circumstàncies que es poden donar; una recomanació que ajuda en la situació actual és fer sempre una cerimònia d'acomiadament, amb altres persones properes, recordar una cançó, un llibre, un poema que s'havia compartit ens situa en la realitat. Els rituals funeraris han anat de la mà de la humanitat, en totes les religions, necessitem recordar i acomiadar-nos, ni que sigui de manera telemàtica, paraula que ens sembla massa tècnica en un procés emocional i sentimental; de fet ho esmentem sempre en dir: «t'acompa-nyo en el sentiment», acompa-nyar i sentir. Un record pels que ens han deixat i pels familiars que estan de dol.