Veig un missatge del Parc Natural de Montserrat d'aquest cap de setmana a través del seu compte de Twitter (il·lustrat amb vídeo) de l'última pràctica de l'excursionista en modalitat barroera: amagar la seva brossa, quatre embolcalls, sota les pedres. Un dels efectes col·laterals d'aquesta situació d'excepcionalitat que ens ha dut la covid-19 ha estat la invasió dels espais naturals com a mètode d'alliberament davant les restriccions que ha motivat la pandèmia. Espais de proximitat on poder respirar aire pur (relativament) tranquils. Però l'efecte col·lateral n'arrossega d'altres. La multiplicació de gent (bona part, poc habitual d'aquests espais) en multiplica també els impactes: col·lapses de camins, més erosió dels espais sensibles i, també, més quantitat de restes deixades. Els dos primers són potser més difícils de redreçar si convenim, assumim i respectem que tothom té (tenim) dret a gaudir d'aquests entorns. El tercer, sincerament, se'm fa incomprensible. No he entès mai què costa endur-se de retorn a casa un embolcall, una pell de plàtan o una ampolleta buida d'aigua que hem carregat en una motxilla. I el més greu és que no és pas una situació nova, en absolut. Els nouvinguts al bosc n'han augmentat l'efecte, però abans que ells ja n'hi havia d'altres que practicaven l'excursionisme barroer.