Les eleccions als Estats Units no són, segurament, una qüestió que afecti directament la política catalana. O potser sí? De fet, que un personatge histriònic com Donald Trump hagi estat quatre anys president nord-americà ha resultat negatiu per a tot el món. L'extrema dreta de tots els països n'ha copiat l'estil bar-roer, demagògic, primari i oportunista. La majoria de comentaristes polítics coincideixen a qualificar de pobre i contradictori el balanç global del seu mandat. I en qüestions concretes com la pandèmia del coronavirus ha comportat un fracàs absolut. Trump va començar negant el problema, va pronosticar després que era més benigne que una grip, va assegurar que desapareixeria tan de pressa com havia començat i va fer tot de cop una sorprenent proposta: injectar-se desinfectant per combatre el virus. Finalment, no pas el mateix Trump, sinó el seu cap de gabinet reconeixia a final d'octubre passat que els EUA no poden controlar la pandèmia i que s'haurà d'esperar a tenir la vacuna i el tractament adequats. Però, tot i la seva xerrameca inacabable, encara és hora que Trump reconegui els més de 240.000 morts que el coronavirus ha causat als Estats Units. Durant els quatre anys de la seva presidència, la inseguretat i els enfrontaments interns han augmentat. L'editorial de Le Monde de dimecres portava aquest títol: «Els Estats Units, una democràcia en perill». Si es confirma que Joe Biden és el nou president serà realment una bona notícia.

En un àmbit completament diferent, feia dies que semblava que ja ens havíem oblidat de l'exrei Juan Carlos. Això no és gens bo, perquè justament la intenció de la seva desaparició era fer que cada dia recordéssim menys la seva existència i els embolics diversos que n'havien estat la causa. Algú havia decidit que com més poc hi penséssim, millor. Perquè tancar el rei emèrit dar-rere d'un mur de silenci i d'oblit semblava la millor manera de protegir la continuïtat de la monarquia, un dels elements clau del franquisme subsistent en el règim del 1978. Però la cosa no resulta gens fàcil. D'una banda continuen pendents de resoldre's demandes com la que va presentar Òmnium Cultural al govern suís per bloquejar els comptes de l'exrei a Suïssa i diverses querelles al tribunal Suprem. I ara s'ha sabut que la fiscalia anticorrupció investiga despeses pagades per mitjà de targetes de crèdit que el mateix Juan Carlos i altres familiars directes feien servir, vinculades a titulars aliens a la família reial i amb diners dipositats fora de l'Estat espanyol. Surten, doncs, nous tripijocs mentre el seu suposat autor, fora de l'abast dels tribunals, es manté sense dir ni piu en un autoexili daurat als Emirats Àrabs Units. Es va escapar ell tot sol o se'l va ajudar per carregar-li després totes les malifetes possibles i salvar la monarquia? Sigui com sigui no és estrany que el republicanisme, absolutament majoritari a Catalu-nya, vagi creixent també a tot l'Estat.

Mentrestant, i poc a poc, el malson del coronavirus comença a proporcionar alguns se-nyals de millora o si més no de contenció. Però qualsevol resultat és encara interí o provisional. De fet, la sensació d'incertesa és dominant en tot: en l'evolució de la pandèmia, en l'economia, en com celebrarem Nadal aquest any, i també en la política. Ens adonem, per exemple, dels migrats límits de l'autonomia catalana quan veiem que, si ho ha decidit un jutge, ni en època de confinament no es poden evitar desnonaments de famílies sense recursos que no tenen on anar, perquè resulta que no hi ha cap llei estatal que ho permeti. Un sistema inacceptable que, com sempre, perjudica els que no tenen res i defensa els interessos dels fons voltors i dels grans propietaris.