Ho confesso, servidor és una d'aquelles persones que es fan grans preguntant-se què volen ser quan siguin grans, en el sentit més positiu de la circumstància. Ara bé, el que sempre he estat és una persona d'entitats; des dels divuit anys, que vaig fer de secretari al Cercle Artístic de Manresa -i ha plogut molt des d'allò-, he estat involucrat en un grapat, abans amb més i ara amb menys intensitat, exercint la presidència en algunes o la militància de base i l'assessorament en d'altres, totes de caire cultural o social, amb errors i encerts però sempre amb esperit de servei. No les he deixat mai o elles no m'han deixat a mi perquè crec que són la base de la pluralitat, el desenvolupament i el benestar social; puc dir que les conec i sé que la majoria passen per un moment difícil, les que tenen visió de futur s'havien començat a professionalitzar fent un esforç econòmic important i han pringat, tant que són un dels sectors dels quals no es parla sovint, però que estan més devastats.
Jo en vull parlar. Potser em diran que ara, amb la que ens està caient al damunt, no toca perquè hi ha altres temes prioritaris. Sí que toca si no volem quedar tocats, perquè són un dels actius més importants del territori, un termòmetre del dinamisme social i una eina clau a l'hora de sortir de casa o de la feina i plantar cara a tot plegat. La majoria no s'han pogut anticipar a la necessària comunió amb les noves tecnologies per fer front a la crisi en la qual ens ha submergit la pandèmia, moltes estaven en procés de fer-ho i s'han vist obligades a deixar el seu personal a mans dels ERTO, mentre una bona part de la massa social ha estat arrossegada per la dinàmica general de la por, la desmotivació o el desencís, que les aboca, si no a tancar, a aturar la seva activitat.
Les entitats són la base de la cultura d'un país, generen emocions, les que ens caldran per refer-nos. Quan tornem a una normalitat que es veu llu-nyana i es preveu força alterada, han d'ocupar un lloc prioritari en els sectors a impulsar, o no serà una normalitat socialment equilibrada; la clau per superar aquesta hibernació forçada, en la qual massa sector governamental sembla fer la migdiada, recaurà en la capacitat de les juntes per tornar a engrescar, però sobretot en la dels socis activistes per tornar-se a comprometre, arremangar-se i surar. Ara que no podem, o no ens deixen, fer gairebé res, toca pensar analitzant, posant en valor tot allò que fèiem abans per arribar a la conclusió, no tan sols que ho trobem a faltar, sinó que per tornar al punt que ens permeti reprendre el camí on l'havíem deixat serà indispensable que les entitats tornin a bategar. Que no ens agafi de nou, haurem de tornar-hi i ja fem tard per cuidar les entitats que fins fa poc ens havien cuidat, per millorar la salut cultural i social.
