M'aturo davant l'arbre solitari. Només ell, jo i la boira. La seva història i la meva es fiten com si hagués arribat l'hora. Ell allà i jo aquí. I ara què. Com pesa l'aire dins la boca, que freda que és la humitat. El món de veritat és fet de pedra, d'arrels, de fulles, de flors, de terra, d'arbres, d'aigua, de fressa animal invisible, del crepitar dels troncs, i també de silenci. Si pogués, li explico, capgiraria l'altre món, l'inventat. Arrencaria l'asfalt i faria les ciutats de nou. Amb més places on poder seure per veure passar la gent. Desterraria per sempre el soroll dels motors que fan que tot vagi més de pressa, però no millor, per poder escoltar el so de les fulles caient dels arbres a la tardor, i observar com passen del verd al groc, com cobreixen les voreres dels carrers i com es transformen d'unitats solitàries a una massa homogènia en descomposició que s'adhereix a l'asfalt i a la sola de les meves sabates. Les fulles que arrossego m'acompanyen fins a l'estora de casa i es queden allà quan tanco la porta i em descalço. Soc sola a la zona wifi. Connectada amb tothom. Sense ningú. Tant que m'agraden les ciutats i tan estranyes que les trobo ara. Desdibuixades, sense rumb. Mirall de molts.

Escolto converses al meu voltant tenyides de tristesa per un passat que s'enyora i un futur incert. I arribo a la conclusió que deuríem ser molt feliços fa uns anys per trobar-los tant a faltar ara. Que en teníem prou amb anar a fer el cafè al bar, reunir-nos amb els amics per sopar, sortir al cinema o al teatre, preparar una trobada multitudinària, abraçar i acaronar les persones que estimàvem sense mascareta, refiats, confiant plenament en la vida i en els altres. Que sorprenent tot plegat. Pensava que abans el grau mitjà de felicitat no era gaire alt, que aprovàvem pels pèls, i ara veig que m'equivocava. Us equivocàveu. Érem feliços i no ho sabíem. I ara que estem confinats en un cotxe solitari en el pàrquing d'un hipermercat en diumenge, sota la pluja, amb el motor en marxa, i amb la vista clavada en l'eixugaparabrises, ens n'adonem. O potser no n'érem tant, de feliços, i és el present que ha fet bo el passat.

El boix grèvol ja té boletes vermelles que em fan pensar en Nadal i quan, de ben petita, em deien que no en mengés el fruit, que era verinós. I jo feia cas de l'advertiment. No el tocava. Només el mirava com encara faig ara. Tan poques setmanes que falten per acabar l'any i tan lluny que sembla. El temps s'ha trasbalsat amb la pandèmia i, com que en el futur no espero enyorar aquest present, aprofito la treva. Sempre hi haurà qui riurà mentre algú altre plori. Sempre hi haurà qui començarà mentre algú altre acabi, però sempre, i en tots els casos, vull decidir cap on mirar i què sentir. I avui he triat la bellesa.