Entretinguts amb la brega dels nord-americans per triar president entre un sàtrapa i un figaflor (perdoneu el parèntesi: recordeu quan engegàvem els ianquis «go home!» perquè muntaven i desmuntaven governs en funció dels seus interessos? Us ve al cap el dibuix del tio Sam que mostrava un individu en actitud amenaçadora, abillat amb barret de copa i pantalons que reproduïen la bandera barrada i estelada dels EUA? El gendarme imposava la seva autoritat perquè tenia poder. Ara ens arrossega, tot i la seva miserable manera d'interpretar la democràcia. Tanco el parèntesi), han aconseguit provocar-nos una mena de lapsus circumstancial que ens ha fet oblidar altres cabòries prou més importants: el muntatge aquell dels russos i tot els que en penja i s'anirà despenjant per capítols quan convingui a algú, i no assenyalo; l'amnèsia profunda dels partits que reclamen investigar els «chanchullos de los amiguetes» de la Generalitat, però s'obliden dels 300.000 euros que va cobrar no se sap per què el jutge Daniel de Alfonso quan dirigia l'Oficina Antifrau, a l'ensems que afinava amb el compare Fernández Díaz el sistema sanitari català; ni diuen ni piu sobre els diners que repartia l'heroi De los Cobos per finançar les clavegueres que empastifaven Catalunya; callen com el que són, sobre les targetes opaques de la família reial, l'insult de l'augment del pressupost de la Casa Reial, i el cordó sanitari que han bastit per mantenir la impunitat dels actes comesos per l'emèrit fugit; tampoc hi ha hagut cap daltabaix emocional, ni esglai patriòtic, pel frau multimilionari que acusen d'haver comès els directius de dues empreses químiques a Tarragona; ni hi haurà càstig per als responsables del govern d'Espanya que va permetre la martingala aquella del Castor i els milions de diner públic que es va embutxacar Florentino Pérez; i a ningú li caurà la cara de vergonya pels 2.100 milions d'euros que es gastarà la jutgessa ministra de Defensa en la compra de màquines de guerra, justament ara que no hi ha diners per ajudar les empreses i els treballadors afectats per la pandèmia que ens aboca a la misèria...

Podríem seguir recollint exemples d'allò que deixa en evidència el funcionament d'aquest Estat social i democràtic de dret que diuen que és Espanya; podríem entretenir-nos a calcular què es podria fer, millorar, ajudar a resoldre amb tants i tants milions com se'n van en despeses sumptuàries o prescindibles, i amb els que es recollirien si s'empaités com cal el frau, l'evasió i l'elusió fiscals, però aquests són temes que no preocupen excessivament governants i mitjans de comunicació d'aquí, vista l'atenció dispensada a la situació política i social que viuen els ianquis a la seva house. Segurament aquí tenim molt trumpista que està carregant bateries amb el que veu que està passant allà (negacionisme, crispació social, utilització de les xarxes per a la intoxicació informativa, incitació a l'odi...), i molt demòcrata de tota la vida amb la barba remullada i sense saber com salvar el sistema piruleta que l'aguantava.

Més o menys, la situació en què es troben els polítics sobiranistes catalans, incapaços de remar tots en la mateixa direcció. Oh yeah!