Les mesures preses per evitar el col·lapse sanitari han provocat una greu recessió, quan encara no s'havien superat els efectes socials de la crisi econòmica del 2008. Mentre que l'Estat està ajudant les empreses i els treballadors amb els ERTO, i la ciutadania més desvalguda amb l'Ingrés Mínim Vital (IMV), els mitjans de comunicació reflecteixen les demandes de sectors econòmics que reclamen a l'Estat, com a «pare protector», que els compensi pels ingressos que han deixat de tenir.

Fins ara la ideologia dominant ha estat el neoliberalisme, que defensa la «llibertat» d'empresa (per a tothom menys per a l'estat), que propugna la «flexibilitat» dels mercats (encara que sols l'aplica al mercat laboral) i que fuig de la intervenció pública en l'economia.

Paradoxalment, des de les instàncies que repudiaven la intervenció de l'administració, ara la demanen. Es podria pensar que és un canvi temporal per socialitzar pèrdues, però sembla que hi ha una tendència de fons que podria transformar la política econòmica en la societat postcovid, i donar a l'estat un major paper en l'economia. S'han produït canvis en la teoria econòmica, en les propostes d'organismes internacionals i en l'opinió pública, que mostren aquesta tendència.

La teoria econòmica defensava que l'eficiència econòmica i l'equitat eren incompatibles i es creia que les polítiques socials redistribuïdores perjudicaven el creixement econòmic. Aquesta disjuntiva feia que la dreta optés per disminuir radicalment el paper de l'estat, i prioritzés el creixement econòmic, mentre que l'esquerra proposava una major intervenció estatal, i prioritzava l'equitat. Aquesta teoria, però, ha estat desmentida per investigadors de l'FMI, que han demostrat que un bon nivell d'equitat afavoreix un major i més sostenible creixement, i que justifica una major intervenció pública.

Per altra banda, també s'ha produït un canvi en la postura d'organismes internacionals, gens propensos fins ara a la intervenció estatal: l'FMI ha recomanat la inversió pública i l'augment de l'endeutament, per reactivar l'economia; el BCE ja està incrementant el diner en circulació, finançant l'endeutament dels estats; la UE ha deixat la política d'austeritat i aconsella l'increment dels dèficits públics i emetrà per primera vegada deute mancomunat per finançar el fons de recuperació. El papa Francesc també diu en l'encíclica «Fratelli tutti» (Cap 5 apartat 168) que «el mercat sol no ho resol tot, malgrat que altra vegada ens vulguin fer creure aquest dogma neoliberal».

L'opinió pública també coincideix en la necessitat de potenciar els serveis públics, de modificar la reforma laboral neoliberal, per evitar els actuals nivells de precarietat, de regular els mercats, per evitar el col·lapse mediambiental, de garantir un IMV, per assegurar una vida digna per a totes les persones...

Sembla, doncs, que es deixarà de demonitzar el paper del sector públic en l'economia i s'obrirà un camí per tal de garantir el bé comú, on l'equitat i la sostenibilitat passarà al davant de l'individualisme.

I mentrestant, haurem d'anar controlant la pandèmia, però sent conscients que, en pertànyer a la Unió Europea, podem disposar dels recursos necessaris per superar la crisi. Més endavant, haurem de retornar aquest finançament mitjançant una reforma fiscal progressiva i, si cal, amb aportacions extraordinàries, per evitar que l'endeutament generat sigui una llosa que condicioni les nostres polítiques en el futur (i les dels nostres fills i nets).