Estem travessant una cura d'humilitat de debò. Ja ho deien els pares fa molts anys: «A aquest pocavergonya li cal una cura d'humilitat!», quan algú era descobert en una trifulga o estraperlo i ho feia encimbellat en una posició des de la qual semblava que tot li era permès. Ho he escrit manta vegades en referència als incendis forestals: com és possible que en una societat que treballa en micres i es comunica d'una banda a l'altra del planeta en segons, amb imatges i tot, el control d'un fenomen tan groller i arcaic com és l'incendi forestal no estigui a l'abast simplement tancant un interruptor? I vet aquí que ara un nou cas ens retorna a la realitat, a tocar de peus a terra.
Hi ha un maleït virus que no es deixa domar ni per l'altíssima tecnologia que aquesta societat ha assolit. Sovint sembla que ens calgui despertar-nos del somni de la potència. No som omnipotents. Ens hi hem acostat més que mai, però la realitat tossuda ens retorna a un món ple d'atzucacs. Després de mesos de lluita tornem als mètodes ancestrals: establir tallafocs, protegir la gent confinant-la a casa.
L'any 1918, durant la Primera Gran Guerra, la grip anomenada espanyola va començar a fer estralls entre la població, també entre els nord-americans que van venir a ajudar els Aliats (Gran Bretanya, França i Rússia) en la seva lluita contra la Triple Aliança (Alemanya, Imperi Austrohongarès i Itàlia). Es considera que les baixes dels nois americans van ser més nombroses a causa de la grip que a causa de les bales enemigues. El remei va ser aquest: confinar-se i posar-se màscares, tal com els mitjans de comunicació ens han recordat amb fotos incloses.
D'altra banda, la cura d'humilitat del gran incendi forestal de l'any 1998 -conegut com el del Solsonès- va posar en evidència que les coses no s'havien solucionat després de les epidèmies (de foc de vegetació) dels anys 1986 i 1994. Alguns ens ho volien fer creure. Ara, però, poca broma: el mal no afecta la munta-nya, de la qual només ens recordem per anar a buscar bolets o llogar una casa de pagès que qui sap quants anys fa que està bastint el paisatge. Ara el «front de foc» avança pels carrers de la ciutat, puja per l'escala i vol introduir-se a casa meva. Maleït! Allò que els llatins sabem fer tan bé, improvisar, esdevé en aquest cas insuficient. Hem d'anar a la previsió, a l'organització que sovint ens fa riure'ns dels germànics (ja saben, aquells caps quadrats) i ni així. El desgavell actual ens recorda aquella organització en què cada cinc minuts ve una persona i ens diu una cosa diferent. Creguin-me, ens en sortirem (no tots), però al cap d'un temps tots els bons propòsits dels qui manen es fondran de mica en mica. Els ho diu un bomber jubilat.
