10 de novembre de 2020
10.11.2020
Regió7

L'esperit de la llengua

09.11.2020 | 21:16
L'esperit de la llengua

La complexitat del llenguatge que ens permet articular i transmetre pensaments per mitjà de la paraula singularitza l'espècie humana. En un idioma es plasmen experiències i coneixements que travessen i uneixen generacions successives. Les llengües són poderosos instruments de comunicació, però també ens identifiquen com a membres d'una comunitat, sovint associada a una història i a un paisatge. Al llarg dels segles es van transformant i reflecteixen l'esperit del poble que les parla. Un dels àmbits on aquesta dimensió es projecta d'una manera més clara és el dels refranys, les dites, les frases fetes... Doncs bé, és precisament aquest territori el triat per l'artista Antoni Areny a l'hora de concebre el seu ambiciós projecte De la matèria i la paraula, que s'ha concretat de primer en una exposició i recentment en un llibre publicat per Tanit. Areny hi crea escultures i poemes visuals inspirats en frases fetes que reivindica i que vol contribuir a difondre i a preservar. I al mateix temps es va adreçar a un seguit de poetes per proposar-los que completessin el cercle escrivint textos a partir de les mateixes expressions. Entre les dites seleccionades per Antoni Areny com a punt d'arrencada d'aquest estimulant diàleg hi ha: Bufar i fer ampolles, Guanyar-se les garrofes, Hi ha més dies que llonganisses, Perdre l'oremus, S'ha acabat el bròquil, Tallar el bacallà... Areny hi respon amb obres figuratives plenes de simbolisme, representacions imaginatives i iròniques, metàfores visuals realitzades amb marbre, bronze, pedra, ferro, vidre... Pel que fa als poemes, n'hi ha vint-i-quatre, d'autors de generacions i estils diferents, que van des de Màrius Sampere o Enric Casasses a Anna Gual o Jaume C. Pons Alorda, passant per Ester Xargay, Dolors Miquel, Lluís Calvo, Vicenç Llorca, Josep Pedrals, Mireia Calafell i Martí Sales. Entre els poetes inclosos en aquesta iniciativa, n'hi ha de més filosòfics i reflexius o de més inclinats a l'experimentació formal. Escriure per a un encàrrec tan singular com aquest, posa a prova l'ofici fins i tot dels més habituats a implicar-se en propostes insòlites. Si normalment els poetes són poc proclius als anomenats poemes de circumstàncies, allunyats del seu camí més personal, en aquesta ocasió la prova resultava encara més exigent. Però el resultat és fascinant. Així, Laia Noguera, que parteix de Bufar i fer ampolles, acaba el seu text d'aquesta manera: «Que què vols que t'hi digui?/Si almenys,/ si si més no,/ et sortissin amb un missatge a dintre...». Per la seva banda, Màrius Sampere tanca el seu poema amb aquests versos: «Aquí, doncs, tan avall/ que ja no és possible de tornar a la llum,/ totes les coses del món han estat creades/ i obscurament servides/ per l'àngel de la sabata i l'espardenya». I Mireia Calafell ens colpeix a S'ha acabat el bròquil quan escriu: «No ens servirà de res saber que és tard, /que ens vam deixar robar els sentits,/que quan ho hauríem d'haver dit no vàrem dir-ho.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit