El 25 de novembre s'escau el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona. Una data, fixada oficialment per les Nacions Unides l'any 1999, per tal de recordar aquesta lamentable realitat i promoure l'organització d'activitats dirigides a sensibilitzar tothom respecte a aquest gran problema a nivell mundial, present de manera transversal a totes les cultures; en major o menor incidència, és clar.

La violència de gènere -que és una expressió que m'agrada més perquè també inclou homes que la pateixen, encara que percentualment en menor grau- és una xacra social enquistada des de fa segles a gairebé totes les societats, antigues o actuals, tant se val. Segurament té una arrel de caire purament biològic, pel que fa a la relació existent entre mascles i femelles que després socialment adopta unes pautes de comportament sexual que poden acabar, si no són convenientment reconduïdes, en violència pura i dura. En efecte, això també passa al món animal: en la relació de festeig i aparellament les fèmines adopten un paper més receptiu, i el mascle agafa habitualment la iniciativa. Això no vol pas dir que la relació impliqui sotmetiment i violència, però és evident que, si al costat hi ha una moral i uns estereotips socials que generen uns rols diferenciats, s'hi pot acabar arribant fàcilment.

Però més enllà de la violència física o psicològica -que cal denunciar i combatre, vingui d'on vingui- és evident que les passes que s'han fet a les darreres dècades per aconseguir que la dona pugui jugar un paper idèntic al de l'home en qualsevol àmbit ha estat enorme. Gràcies a la lluita de dones rebels i revolucionàries s'ha avançat en gran mesura i formalment avui dia a la societat occidental la igualtat legal o formal és òbvia. Una altra cosa és que, com tots sabem i veiem, de la teoria a la pràctica hi ha un decalatge important. I encara hi ha massa llacunes i punts negres.

Al mateix temps, el moviment feminista ha servit també per posar en valor la manera de ser i de fer de la dona, absent tradicionalment de molts àmbits de poder i de gestió. Certament la sensibilitat femenina no es pot, doncs, menystenir, però tampoc convé entrar ara en una dinàmica pendular, ja que molt sovint la capacitat d'una persona no té res a veure amb el seu sexe. Igualment tampoc és bo ara plantejar i resoldre conflictes d'interessos utilitzant un hipotètic assetjament sexual per deslegitimar l'adversari. I massa sovint aquí l'home té poques possibilitats d'autodefensa perquè la societat té tendència a culpabilitzar-lo sistemàticament.

En qualsevol cas, la dona segueix lluitant i aconseguint a poc a poc més espais en el món laboral i als centres de decisió. El feminisme va assolint, doncs, fites importants, tot i que el masclisme atàvic manté la seva força. Moltes dones joves, en una societat global hiperconnectada, encara admeten i cauen en comportaments subsidiaris respecte da l'home, propis de societats menys desenvolupades en aquest àmbit, tirant per terra la bona feina de dones generacionalment més grans. De fet, l'emancipació ve donada bàsicament pel nivell cultural. Aspecte aquest que ara em sembla força menystingut. Ho pensava llegint el llibre de Glòria Sabaté El vel de la deessa (ed. Columna), darrer premi Nèstor Lujan de novel·la històrica. Allí, en una societat modernista, en el marc de la Barcelona de la Setmana Tràgica del 1909, un grup de dones, feministes avant la lettre, lluiten per canviar el seu paper social. I ho fan sobretot a través de la formació i la intel·lectualitat, en el seu cas immerses dins del món de la francmaçomeria i l'espiritisme, molt propis de l'època, que les fan aprofundir en un relat llibertari que enfonsa les seves arrels en antigues creences i civilitzacions, ben oposat a la moral catòlica tradicional que les asfixiava. Cada època té els seus referents?