Resoltes les eleccions més atraients de totes, les nord-americanes, els observadors d'aquí ens hem de posar de pressa en mode local. (Tots) els polítics, després de felicitar exageradament la parella Biden-Harris, s'han activat per endreçar els preliminars de les seves. Mitjan febrer, en termes electorals, és quasi demà passat. Els dos partits més majoritaris al rerepaís (amb permís de la CUP) ho estan fent de forma oposada. ERC per la teulada i Junts per Catalunya per allà on pot. M'explico. Llançat Pere Aragonès com a cap per Barcelona i presentades tres dones per liderar a les altres províncies, tenen acabada la coberta. Barcelona és la demarcació on ens correspon votar a la majoria de nosaltres i és on s'hauran d'encaixar els «nostres» candidats locals per farcir les llistes. Remarco aquest verb perquè fins ara ha estat la funció bàsica dels noms que han entrat als càstings. Avui sabrem si Puigdemont serà el primer nom però res de res sobre el seu futur presidenciable real.
L'altra cosa són els famosos, aquests sí domèstics, colonitzadors de les paperetes per davant dels independents d'abans, normalment autoritats acadèmiques, doctors en ciència o en sabers diversos. És l'època de celebritats com Joan Porras (àlies Joan BonaNit) o Núria Picas, la corredora de muntanya. Bagencs tots dos, l'únic mèrit polític acreditat és la seva popularitat. És cert que l'atleta ha tingut una reeixida carrera trotant pels camins, però rarament és un requisit parlamentari. Passarà a la història per haver substituït Oriol Junqueras a l'hemicicle. El noi del megàfon és encara més irrellevant: sembla tenir-ho tot per fer i sobretot per demostrar. Uns o altres, tampoc seria diferenciador, podrien oferir lloc destacat a la monja Caram o bé a Josep Guardiola. Si la fama compta tant, la victòria seria segura.
Els socialistes, la CUP, els comuns, Ciudadanos i el Partido Popular tenen menys opcions d'aconseguir noms coneguts o diputats d'aquí per una qüestió numeral. En podrien ser l'excepció els d'Arrimadas o Iceta en el seu previsible traspàs de vots d'anada i tornada. Ser a dins de la província electoral barcelonina provoca que els de la metròpoli copin els llocs de dalt. Les projeccions demoscòpiques donen a Esquerra el pendó de guanyador, i per tant, des de la regla de com més serem més riurem, la probabilitat de noms domèstics amb acta de diputat és la més factible de totes. Veurem qui acaba apareixent-hi.
Cal tenir en compte en aquesta anàlisi d'urgència els cops de colze entre famílies a l'àmbit del centredreta sobiranista. Consumada la separació entre Junts per Catalunya i el PDeCAT, és evident que els de Puigdemont i tota la seva guàrdia pretoriana es quedaran la majoria dels vots d'aquest espai arreu de Catalu-nya. Els segons hauran de lluitar per no ser extraparlamentaris però és molt sorprenent el fenomen que s'està manifestant al Bages i l'Anoia. Són els indrets on el trauma del trencament s'està resolent de manera més equilibrada, resistint l'absorció com en una versió del poblat gal i Bonvehí fent d'Astèrix o d'Obèlix. Fins i tot la seva aspirant a presidenta del Generalitat, Àngels Chacón, recorda lleument la Farbalà. Molts dels seus quadres s'estan resistint a fer el pas i se li mantenen fidels. L'alcalde de Gironella està cridat a ser l'home fort en la seva campanya i el regidor Lluís Vall és el president (provisional) de les joventuts, atapeïdes de hipsters i modernor estètica. Per tot això, la llista de Junts per Catalunya per dirigir el nou partit a la vegueria central està copada per osonencs i moianesos. Fins i tot en això Manresa i Vic estan enfrontats. Però guanyaran «els» de Barcelona. Sempre guanyen.
