Aquests dies, davant la incertesa del resultat final de les eleccions presidencials nord-americanes, per les xarxes socials ha circulat una broma que feia referència a la coincidència de tres grans potències sense president: EUA, Catalunya i el Barça.
Per allà als EUA les bajanades de Donald Trump han provocat un important daltabaix institucional. I per aquí a Catalunya altres tipus de bajanades han provocat un doble buit presidencial. El president de la Generalitat incomprensiblement ha estat inhabilitat i el president de la gran empresa esportiva del Barça s'ha vist forçat a dimitir. Disculpeu-me la frivolitat d'associar aquests tres personatges tan diferents amb l'espaterrant actualitat.
En el món global, EUA és una primera potència en els sectors econòmic, tecnològic i militar. En el món local, Catalunya, malgrat haver perdut darrerament pistonades, continua en els llocs capdavanters del PIB per capita a Espanya. I el Barça s'està convertint en una gran multinacional esportiva. La revista nord-americana Forbes, especialitzada en el món dels negocis i finances, situa el club català en el «Top 10» dels clubs esportius (futbol, bàsquet, rugbi, beisbol...) més valuosos del món.
Als EUA, l'inclassificable Donald Trump continua amb les seves amenaces de no admetre la derrota electoral i d'impugnar el resultat al Tribunal Suprem. Tot plegat acompanyat amb greus acusacions de frau. Amb la seva habitual insolència segueix autoproclamant-se guanyador de les eleccions. L'actitud d'aquest impresentable polític fa trontollar la democràcia en el país que presumeix de ser el més democràtic del planeta Terra. Són milions els compatriotes de Trump que el consideren un mentider, un provocador, un manipulador, un trampós, etc. però malgrat tot 70 milions de ciutadans/es el voten i confien en ell.
A Catalunya el president legítim Carles Puigdemont es va veure obligat a exiliar-se per evitar ser empresonat. El seu successor Quim Torra està inhabilitat per una injusta justícia que l'ha condemnat per defensar la llibertat d'expressió amb la col·locació d'una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. Una presidència vacant per decisió d'uns jutges i no pas per unes urnes democràtiques. La interinitat actual amb Pere Aragonès no resol el buit presidencial. Els problemes que té aquest país, agreujats considerablement per la pandèmia de la covid-19, demana urgentment un govern eficaç amb un president consolidat.
A can Barça la poltrona presidencial també està buida. Un reguitzell de despropòsits de la junta directiva presidida per Josep M. Bartomeu han sacsejat la vessant esportiva i econòmica del club. La seva nefasta gestió els ha forçat a dimitir. En el decurs dels set anys de la presidència de Bartomeu la secció de futbol professional ha tingut 5 entrenadors, 5 secretaris tècnics i s'han fitxat 34 jugadors. La massa salarial dels jugadors és la més alta d'Europa. I l'embrollat afer del «Barçagate» continua sense desembrollar-se. Tot i no haver-se iniciat el procés electoral, els mitjans de comunicació pronostiquen que a les sis candidatures ja anunciades encara podria afegir-se-n'hi alguna més. La presidència barcelonista proporciona un extraordinari prestigi social. Les males llengües murmuren que les llotges dels camps de futbol són semblants a un mercat on els directius comercien amb els seus negocis.
Parlant de presidències, cal recordar que Òmnium Cultural, l'entitat més gran del país amb 182.633 socis, té el seu president injustament engarjolat. Jordi Cuixart, un pacífic activista social, ja fa més de 1.000 dies que està empresonat per defensar democràticament i pacíficament les seves legítimes idees.
