Encara que s'ha debatut poc, la cursa electoral dels Estats Units ha posat de manifest un problema creixent a les societats occidentals: l'edatisme o, el que és el mateix, la discriminació per raons d'edat. Molts analistes, recollint una part del sentiment popular, consideraven que l'edat del candidat demòcrata, Joe Biden, era un dels aspectes que li jugaven més en contra. Semblava que pesaven més el seus 77 anys que la seva dilatada carrera política i el seu discurs assenyat a la recerca de ponts d'entesa nacionals i internacionals. S'assegura que el mateix candidat, però amb vint anys menys, hauria aconseguit uns millors resultats. Tot i guanyar, l'edat no l'ha ajudat a obtenir uns resultats més folgats. El seu rival Trump, de 74 anys, combat l'edatisme enganyant-se a ell mateix i fent veure que físicament la seva edat real no és correspon a l'oficial. I sobre la seva capacitat intel·lectual encara hi ha dubtes. No se sap si les seves rabinades són les d'un marrec o les pròpies d'un adolescent disposat a qüestionar-ho tot i sentir-se immortal.
La societat postmoderna no tendeix a premiar les persones que superen els 60 o els 70 anys. Únicament cal fer una repassada a qualsevol llista electoral del país per percebre les edats dels candidats, sigui quina sigui la formació. En les darreres dècades, als països més avançats, s'ha tendit a reduir les discriminacions per raons de sexe i fins i fins i tot de raça, però les referents a edat són creixents, van a l'alça. Moltes de les grans empreses, tal com fan els partits, renuncien a l'acumulació de coneixement de les persones grans en forma de prejubilacions i a la recerca de beneficis. Els bancs, les grans elèctriques, les telefòniques i d'altres no han tingut cap mirament a deixar fora del circuit laboral a persones que, sovint, tot just han superat els 50.
L'entrada en escena de Biden pot ajudar a revertir aquesta situació de discriminació cap als vells. Ell ha trencat una barrera i té quatre anys al davant per demostrar que es pot recompondre un nou ordre mundial, amb el multilateralisme i amb una aposta decidida a lluitar contra un dels principals reptes de l'univers: el canvi climàtic. L'edatisme, que ha assolit un paper que no li correspon, és una crua realitat que trenca amb les tradicions de moltes cultures de donar un paper rellevant a les persones de més edat. També a la nostra societat la veu dels avis havia estat tradicionalment escoltada i respectada.
El món occidental contemporani tendeix a veure amb més bons ulls aquells que assoleixen responsabilitats de govern en plena joventut, com l'actual presidenta de Finlàndia, escollida el 2019 als 34 anys, o la de Nova Zelanda, que el 2017 va arribar a la presidència als 37 anys. Certament són saba nova, energia, una nova manera de veure el món. Tenen valors positius, però els falta saber veure el món amb perspectiva i amb la saviesa que només és capaç d'haver proporcionat el pas dels anys. Els més capacitats per evitar que es repeteixin els errors personals i els socials són els que acumulen més experiència, una part de la qual ja heretada de mares i pares.
Desafortunadament la pandèmia ha estat un nou aval per afavorir la discriminació per edats. La mort dels malalts no ha tingut el mateix valor segons les edats. Les estadístiques ajuden a conscienciar que els més joves no se sentin igual d'involucrats en les mesures restrictives que els més grans. Si ets gran et mors, que és el que toca, sembla ser una de les conclusions. Res més lluny del que preveu la bioètica i els codis deontològics, que demanen preservar la salut sigui quina sigui l'edat.
El gran repte de l'actual i les noves generacions serà lluitar contra la discriminació de l'edatisme, començant per combatre l'abandonament de les persones que viuen soles i amb pocs recursos a la nostra societat. Són persones silenciosos i si no alcen la veu no existeixen.
